El passat dissabte 9 de Juliol es va celebrar a Sabadell la tercera edició del festival Embassa't (Festival Independent del Vallès) competint amb altres propostes consolidadíssimes tan desitjables com el PopArb o altres més mainstream com el Cruïlla BCN. Amb els omnipresents Manel de caps de cartell, però amb una resta d'aquest de luxe, és aquest un festival que no s’haurien de perdre. Unes 10 hores de música a l'aire lliure, gespa lluent i amb l'escenari al costat d'una piscina. Perfecte.
I si el recinte ja era del tot agradable, els concerts ho van ser encara més. A part dels ja esmentats Manel, el cartell el completaven els suecs The Amplifetes, uns joveníssims French Films o els cada vegada més sol•licitats (i un servidor que s'alegra) Odio París, a part d'algunes bandes locals amb molt bona projecció, tot això amenitzat entre concerts per djs de qualitat.
Encengueren la metxa dels locals Delivery, rock amb algun riff bo, encara que el seu concert no va aconseguir lluir del tot a causa d'algun problema amb la veu. Tot i això, correctes. Millor van estar els sorprenents O Valiant Hearts, amb la seva proposta de post-punk a l'estil de bandes com Interpol o Editors (aquestes veus!). Sorprenent a propis i estranys, la seva va ser una autèntica lliçó d'actitud i de com aprofitar la mitja hora escassa de concert que van tenir, amb especial atenció a temes com "Sticky Love", "Skinny Deep" o el que és el seu primer single, "Violence". Caldrà seguir-los la pista, donaran molt a parlar. Van completar el trio de bandes locals els egarencs Sense Sal amb el seu folk pop alegre i vital. Amb el ganxo de la seva proposta propera a uns Manel que tocarien més tard, els egarencs ens van demostrar per què han guanyat alguns premis maqueters i segueixen endavant en el concurs Sona 9 d'aquest any. Amb la versió de "5 YearsTime" de Noah And The Whale ja es van guanyar el meu vot, això segur.
Odio París van ser els següents a actuar. El seu és realment de traca. El volum de la seva actuació deuria superar amb escreix els decibels permesos per la llei. Van oferir un bon espectacle repassant el seu debut, maltractant la salut dels nostres timpans alhora que fent-nos vibrar amb temassos de la talla de "Infierno", "Don de Traci", "Cuándo Nadie Pone Un Disco", "Ahora Sabes" o l’enorme versió de "Electricity" de OMD que es van marcar gairebé al final. Brutals.
Amb la lluna ja sobre els nostres caps i el recinte pràcticament fins a la bandera, van començar puntuals a les 22:55 h. el grup estendard de la nit. Aquest gran fenomen del pop català que és actualment Manel, els quatre cavallers del barri de Gràcia pujaven a l'escenari a desgranar en una hora i mitja el millor dels seus dos discos publicats fins ara, amb especial atenció al segon d'ells. Oferint el seu set habitual en aquesta gira, van començar forts amb "El Miquel i l'Olga Tornen", "La Bola de Cristall" o "Pla quinquennal", encara que la primera gran ovació de la nit va ser per "Boomerang". Alternant "Dona Estrangera" amb "Flor Groga" o l'enorme "A La Que El Bernat Se't Troba" amb "Aniversari", anàvem arribant al colofó final, aquest grandiós final que és "Benvolgut", i que les gairebé 1700 persones que estàvem allà ens encarreguem de cantar a ple pulmó. I van marxar victorejats per tornar a pujar a tocar "La Gent Normal" i "Al Mar!", i així una altra vegada per acabar en el segon bis en gran amb "Deixa-la, Toni, Deixa-la". I,finalment, els quatre cavallers es van anar com quatre reis.
French Films van saber aprofitar l'estada de tota la gent que hi havia i a tots aquells que estàvem disposats a ballar de valent. Els seus ritmes pop i la seva gran facilitat per fer-te moure l'esquelet van quedar patents des del minut 1 amb els temes del seu primer EP: "Golden Sea", "Take You With Me", "Lift Me Up" i "Dropout Jr" es succeïren amb els del seu pròxim i imminent debut, que van pintar realment bé. Van acabar precisament amb el primer avançament d'aquest, "Convict". Era la primera vegada que trepitjaven territori català i van prometre que no seria l'última.
Després va arribar el torn de The Amplifetes i la seva proposta descaradament electrònica. Si ja ho havíem donat tot amb els finlandesos, els suecs no podien ser menys. Aquests nòrdics, en fi. Arguments els sobren: “Somebody New", "Blinded By The Moonlight", "Fokker" o "It's My Life" són autèntiques bombes en directe i així ens ho van fer saber. Festassa.
Va tancar la nit dj Maadraassoo, fent valer la seva condició de privilegiat dels plats i demostrant el perquè és un fix de Razz Club o perquè està any sí any també entre el cartell del FIB. Va acabar punxant "La Gent Normal" enllaçant amb el "Common People" de Pulp, la seva versió original, per al delit dels supervivents que tancàvem el recinte. Molt gran. Igual que aquest festival, petit al mateix temps que gran, fet per i per a gent normal.
