El segon dia tampoc va començar com volíem: les entrades per Patti Smith a l'auditori s'havien acabat. A mitja tarda, així com qui no vol la cosa, les 1000 localitats havien volat com si res. Resignats doncs, vam anar a ballar una estona a l'escenari SOS Club Ron Barceló amb Pin&Pon djs, Elyella djs i el dj set de Caribou. De les Aias al Columpio Asesino, de Nirvana a Triángulo de Amor Bizarro i així anaven sonant un darrera l'altre els pedazo temazos que ja feien intuir que aquella seria una gran nit.
Vam estar mitja horeta amb Caribou (allò estava a petar) i vam dirigir-nos cap a White Lies. Els britànics ja havien demostrat el seu contundent directe feia poc menys de dos mesos a Madrid i Barcelona, i aquí, amb poca cosa van aixecar una gran expectació. I dic poca cosa perquè em va semblar que els va faltar aquell punt d'implicació i ganes que sí van tenir a l'Apolo, cosa que va fer que el seu concert li manqués una mica de potència. Potència per clavar l'èpica de cançons com 'Death' (tot i així el millor moment junt amb la final 'Bigger Than Us'), 'Unfinished Business' o 'To Lose My Life'.
Al acabar va venir el gran dilema i la pitjor solapació del festival: Editors es solapava quasi sencer amb Standstill i amb el final de Mujeres i quasi tot Everything Everything. Vam descartar Standstill i la seva posada en escena de Rooom (una pena) i ens vam decantar per Tom Smith i companyia.
Però primer tocava una estona de garage rock fàcil i contundent, una de Mujeres. El grup de Barcelona és un dels més aclamats de l'escena catalana per un servidor, i clar, comencen a sonar els hits un darrera l'altre, 'I Walked The Line', 'Oh My!', 'Amusement', 'Blood Meridian' i un perd el nord: que si saltar com un desbocat, que si fer el guitar hero amb la cama, que si caure de cul mentre et graven en vídeo... una autèntica bogeria! Grans no, enormes. Com sempre.
Abans que s'acabés i ja sentint les primeres notes de 'Camera', intentavem apropar-nos a buscar un bon lloc per veure Editors. Hi havia ganes (ara feia temps que no els veia) i van complir amb nota. Una de les millors actuacions de l'escenari Estrella Levante, van demostrar que el seu tercer treball és millor del que sembla. Sobretot 'You Don't Know Love', aquesta joia en què és un dels pocs moments on podem escoltar les velles guitarres dels primers Editors, aquells del Back Room i el And End Has A Start. Precisament la que dona nom al segon disc de la banda és la que va començar a aixecar més al personal, seguida de la ja comentada 'You Don't Know Love' i 'The Racing Rats'. Però on van guanyar definitivament va ser amb un tram final de concert brutal, de manual: 'Munich' i 'Smokers Outside The Hospital Doors' així seguides, pim-pam, perquè no baixi la cosa et posen mes en tensió amb la gran 'In This Light And On This Evening' (cançó que obre el seu tercer disc) per clavar-te l'estacada final amb 'Papillon' i 'Fingers In The Factories'.
Només vam poder estar un parell de cançons a Everything Everything, però en vam tenir més que suficient per comprovar que segueixen amb forma després de veure'ls pel seu pas pel BAM de l'any passat amb el seu so entre Foals, Maxïmo Park i Passion Pit: 'Suffragette Suffragette' i 'Photoshop Handsome' van sonar fantàsticament bé.
Després tocava el cap de cartell més gran del festival: Suede. La banda dels noranta vindria a interpretar els seus millors hits, i així va ser, clavant el setlist de cada un dels concerts de la seva gira de reunió. Evidentment, els que en som fans vam flipar amb 'Trash', 'Animal Nitrate' o 'We Are The Pigs' mentre el seu carismàtic líder Brett Anderson anava d'una banda a l'altre del escenari descordant-se cada vegada més botons de la camisa. Ja estava quasi amb el tors descobert quan van sonar 'So Young', 'Metal Mickey' i és clar, 'Beautiful Ones' que va tancar el set amb el seu mític "La la la la la..." impressionant, gallina de piel com diria aquell. El llegat de Suede és gran i així ho van demostrar.
Va fer mal perdre'm !!!, però el cansanci ja començava a manifestar-se obertament i vam fer mitja horeta-tres quarts de descans abans de que comencés el concert de Lori Meyers. La banda granadina estava programada a l'escenari gran després d'una banda històrica, a quasi les 2 de la nit de l'últim dia del festival. Qui és el llest que ho ha fet així? pensava jo que un grup com Lori Meyers no aconseguiria reunir massa públic i podríem estar relativament còmodes. Error: 40000 persones es van posar d'acord en cremar l'últim cartutx corejant himnes de l'indie espanyol com són la boníssima 'Viaje de Estudios' o 'Luces de Neón' i acabant amb 'Mi Realidad' i 'Alta Fidelidad'. Tot el SOS 4.8 potes enlaire. Déu n'hi do.
Fotos de Suede i Editors cortesia de RTVE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada