Des de ja fa uns anys que Murcia es tenyeix d'indie per a principis de maig. Amb un cartell molt ben elaborat i amb propostes de tot tipus (rock, pop, electrònica) el SOS 4.8 d'aquest any ha passat la confirmació definitiva i ja hi ha alguns rumors que diuen que passarà dels dos als tres dies de festival, el qual seria el pas lògic veient l'èxit que té any rere any. Èxit més que merescut, i que passem a relatar a continuació.
I això que el primer concert del dia no va ser el que ens esperàvem. Entre Manel i The Kooks anava la cosa, el qual suposava la primera solapació dolorosa de la nit. Com que els britànics estan en un moment d'impàs enter segon i tercer disc i desde el Summercase del 2008 que no es passaven per aquí, ens vam decantar per ells. Doncs bé, els de Brighton amb el seu frontman Luke Pritchard al capdavant van oferir un concert irregular, on el so no va ser del tot bo (potser pel fet de ser el primer i tal) i amb alguns moments d'avorriment, sobretot quan tocaven alguns temes nous i els allargaven en excés, en un intent de voler fer veure al seu públic que són millors músics del que semblen. Però no, Luke, on la gent disfruta més amb vosaltres és ballant i corejant sense parar els hits que teniu, i és amb cançons com 'Always Were I Need To Be', 'Do You Wanna' , la enorme 'Naive' o la última 'Sofa Song' que triunfeu de veritat.
Acabant The Kooks ens anem directe cap a l'escenari Jagermeister on Triángulo de Amor Bizarro havien agafat el relleu de Manel i es començaven a destapar amb la seva barrera de soroll shoegaze més potent i les seves lletres tan infeccioses. Convincents, vam cantar allò de "Arréglame, arréglame..." i allò altre de "La luz en ti, está muerta" mentre fèiem una cervesa i anavem a sopar abans d'anar a veure el primer plat fort de la nit: Vetusta Morla.
Els madrilenys presentaven nou disc, Mapas, disponible només a partir de pocs dies abans. Això va fer que, a excepció d'algun single o avançament previ com 'En El Río' o 'Lo Que Te Hace Grande', la majoria de cançons noves que van tocar no acabessin de convèncer al personal. A falta d'escoltar-lo una mica més podem dir que el nou disc de Vetusta Morla és bastant més elaborat i menys directe que el primer, però hi ha sobretot una cançó que destaca sobre les altres: 'Los Días Raros', col·locada en primer lloc, comença lenta per acabar en un tram final apoteòsic allargant-la fins als 6 minuts. Al concert van començar amb aquesta i clar, un servidor ja se'l van posar a la butxaca. Seguint amb algunes esmentades anteriorment van rebre la primera gran ovació de la nit amb la meravellosa 'Copenhague', per deixar cap a la meitat del concert 'Sálvase Quien Pueda' o 'Valiente' i pel final 'La Cuadratura del Círculo', cançó que ja no vem escoltar perquè vam anar de pressa i corrents un altra vegada cap al Jagermeister on Two Door Cinema Club estaven oferint un dels millors espectacles del festival.
Després de blasfemar l'imblasfemable al veure que arribavem als últims versos de 'Undercover Martyn' (la meva preferida), vam comprovar l'error dels organitzadors en no programar-los per l'escenari Estrella Levante. Allà hi havia una gentada de por, vam col·locar-nos cap al final (per no morir aplastats, bàsicament) i vam ballar com a posseïts tots i cada un dels hits incontestables del seu debut Tourist History fins que es va acabar. Així es van anar succeïnt un darrera l'altre 'Something Good Can Work', 'Do You Want It All?', 'Come Back Home', 'What You Want' o 'I Can Talk', perfectament interpretats pel trio irlandès. Molt grans, el millor del divendres i quasi també del festival. Fins i tot van tocar alguna cançó nova deixant clar que la seva no serà una moda passatgera.
A continuació tocava el torn de la psicodèlia-pop de MGMT, grup que tenia moltes ganes de veure per comprovar de primera mà algunes opinions que havia llegit sobre el seu directe. La conclusió és que no em van semblar tan dolents com m'havien pintat, però estar clar que no va ser de les millors actuacions del festival. Va caure gran part del segon disc, i si és veritat que peces com 'Flash Delirium' o 'Brian Eno' donen la talla en directe el que realment volia la gent eren els seus tres singles més famosos del seu primer disc: 'Time To Pretend' cap al principi, 'Electric Feel' una mica després i després del bon experiment que és 'Siberian Breaks' per fi va sonar el que tots haviem vingut a sentir. Una breu introducció de guitarra, sintetitzador i play. 'Kids', el track número 5 del Oracular Spectacular, sonava als enormes altaveus de l'escenari principal mentre els diferents membres del grup anaven marxant quedant-se únicament els dos frontmans Andrew VanWyngarden i Ben Goldwasser micro en mà, cantant (o fent veure que cantaven) allò del "Control yourself, take only what you need from me". Bogeria col·lectiva, l'escenari s'enfonsava, brutal. I ja està, vam marxar abans que tornessin a sortir per fer els bisos, no fos cas que ens traiessin el bon sabor de boca amb el que ens havíem quedat.
Finalment i des de la distància vam poder vibrar amb el show de The Bloody Beetroots Death Crew 77: la cosa està entre l'electrònica més theloftera, el hardcore, el punk i el rock dur. En aquest cas, el duet de djs de les màscares de Venom es converteix en trio amb bateria, plats i un que tant et toca la guitarra com et canta (per dir alguna cosa). El resultat és bastant brutal i evidentment, no apte per a tothom.
Després de que Steve Aoki no ens acabés de convèncer per quedar-nos-hi més estona i sabent que l'endemà teníem un altre intens dia de festival, vam anar marxant cap a l'hotel a recuperar forces i dormir una mica, que ja ens feia falta.
Fotos de Vetusta Morla i Two Door Cinema Club cortesia de RTVE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada