L'Embassa't tanca el cartell

Els últims noms a sumar-se al cartell del Festival del Vallès per l'edició d'aquest any són The Amplifetes i O Valiant Hearts.

Pels qui no els coneguin encara, els suecs The Amplifetes practiquen una barreja d'indie pop, electrònica i funk tremendament addictiva. Només cal que escolteu el seu disc de debut The Amplifetes per descobrir com temes de la talla de 'Somebody New', 'Blinded By The Moonlight', 'Fokker' o 'It's My Life' ens faran ballar all night long sense parar ni un moment.

Per altra banda, la confirmació de la banda local O Valiant Hearts fa que estiguem davant d'un dels grups més prometedors de l'escena independent del nostre país. Combinen perfectament unes melodies envolvents amb riffs de guitarres afilades, una línia de baix punyent i una bateria poderosa, amb l'acompanyament del sintetitzador com a arma principal per crear ambients que els diferencien de qualsevol altra banda aconseguint un so propi i característic. Un so que beu del post-punk de grups com Interpol però que sobretot és rock amb majúscules. De moment només podem escoltar el single 'Violence' al seu MySpace, així que si us quedeu amb ganes de més l'única opció serà no perdre's la seva actuació a L'Embassa't d'aquest any.


Recordeu que L'Embassa't es celebrarà el 9 de juliol a la Bassa de Sant Oleguer de Sabadell amb Manel de caps de cartell juntament amb els finlandesos French Films (pop de lleugera digestió, a l'estil The Drums, molt recomanables) i Nueva Vulcano, a part dels ja esmentats anteriorment i de les bandes locals Delivery i Sense Sal.

Per més informació i detall de les entrades visiteu la pàgina web | Embassa't

Arctic Monkeys estrenen cançons en directe

I ho han fet al programa Later... With Jools Holland de la BBC anglesa. Van tocar ni més ni menys que 4 temes del seu nou disc Suck It And See, dues de les quals encara no havíem pogut escoltar. Es tracta de la que sembla un dels seus pròxims singles (és una de les poques que toquen de moment de les noves) "The Hellcat Spangled Shalalala" i "Library Pictures". Les altres dues són les ja conegudes "Don't Sit Down 'Cause I've Moved You're Chair" i la balada "Reckless Serenade", aquesta última recordant molt al seu anterior single Cornerstone. El que ens espera amb Suck It And See. Moltes ganes d'escoltar-lo sencer. Videos de les actuacions a continuació.

SOS 4.8 2011: Dissabte

El segon dia tampoc va començar com volíem: les entrades per Patti Smith a l'auditori s'havien acabat. A mitja tarda, així com qui no vol la cosa, les 1000 localitats havien volat com si res. Resignats doncs, vam anar a ballar una estona a l'escenari SOS Club Ron Barceló amb Pin&Pon djs, Elyella djs i el dj set de Caribou. De les Aias al Columpio Asesino, de Nirvana a Triángulo de Amor Bizarro i així anaven sonant un darrera l'altre els pedazo temazos que ja feien intuir que aquella seria una gran nit.

Vam estar mitja horeta amb Caribou (allò estava a petar) i vam dirigir-nos cap a White Lies. Els britànics ja havien demostrat el seu contundent directe feia poc menys de dos mesos a Madrid i Barcelona, i aquí, amb poca cosa van aixecar una gran expectació. I dic poca cosa perquè em va semblar que els va faltar aquell punt d'implicació i ganes que sí van tenir a l'Apolo, cosa que va fer que el seu concert li manqués una mica de potència. Potència per clavar l'èpica de cançons com 'Death' (tot i així el millor moment junt amb la final 'Bigger Than Us'), 'Unfinished Business' o 'To Lose My Life'.

Al acabar va venir el gran dilema i la pitjor solapació del festival: Editors es solapava quasi sencer amb Standstill i amb el final de Mujeres i quasi tot Everything Everything. Vam descartar Standstill i la seva posada en escena de Rooom (una pena) i ens vam decantar per Tom Smith i companyia.

Però primer tocava una estona de garage rock fàcil i contundent, una de Mujeres. El grup de Barcelona és un dels més aclamats de l'escena catalana per un servidor, i clar, comencen a sonar els hits un darrera l'altre, 'I Walked The Line', 'Oh My!', 'Amusement', 'Blood Meridian' i un perd el nord: que si saltar com un desbocat, que si fer el guitar hero amb la cama, que si caure de cul mentre et graven en vídeo... una autèntica bogeria! Grans no, enormes. Com sempre.


Abans que s'acabés i ja sentint les primeres notes de 'Camera', intentavem apropar-nos a buscar un bon lloc per veure Editors. Hi havia ganes (ara feia temps que no els veia) i van complir amb nota. Una de les millors actuacions de l'escenari Estrella Levante, van demostrar que el seu tercer treball és millor del que sembla. Sobretot 'You Don't Know Love', aquesta joia en què és un dels pocs moments on podem escoltar les velles guitarres dels primers Editors, aquells del Back Room i el And End Has A Start. Precisament la que dona nom al segon disc de la banda és la que va començar a aixecar més al personal, seguida de la ja comentada 'You Don't Know Love' i 'The Racing Rats'. Però on van guanyar definitivament va ser amb un tram final de concert brutal, de manual: 'Munich' i 'Smokers Outside The Hospital Doors' així seguides, pim-pam, perquè no baixi la cosa et posen mes en tensió amb la gran 'In This Light And On This Evening' (cançó que obre el seu tercer disc) per clavar-te l'estacada final amb 'Papillon' i 'Fingers In The Factories'.

Només vam poder estar un parell de cançons a Everything Everything, però en vam tenir més que suficient per comprovar que segueixen amb forma després de veure'ls pel seu pas pel BAM de l'any passat amb el seu so entre Foals, Maxïmo Park i Passion Pit: 'Suffragette Suffragette' i 'Photoshop Handsome' van sonar fantàsticament bé.


Després tocava el cap de cartell més gran del festival: Suede. La banda dels noranta vindria a interpretar els seus millors hits, i així va ser, clavant el setlist de cada un dels concerts de la seva gira de reunió. Evidentment, els que en som fans vam flipar amb 'Trash', 'Animal Nitrate' o 'We Are The Pigs' mentre el seu carismàtic líder Brett Anderson anava d'una banda a l'altre del escenari descordant-se cada vegada més botons de la camisa. Ja estava quasi amb el tors descobert quan van sonar 'So Young', 'Metal Mickey' i és clar, 'Beautiful Ones' que va tancar el set amb el seu mític "La la la la la..." impressionant, gallina de piel com diria aquell. El llegat de Suede és gran i així ho van demostrar.

Va fer mal perdre'm !!!, però el cansanci ja començava a manifestar-se obertament i vam fer mitja horeta-tres quarts de descans abans de que comencés el concert de Lori Meyers. La banda granadina estava programada a l'escenari gran després d'una banda històrica, a quasi les 2 de la nit de l'últim dia del festival. Qui és el llest que ho ha fet així? pensava jo que un grup com Lori Meyers no aconseguiria reunir massa públic i podríem estar relativament còmodes. Error: 40000 persones es van posar d'acord en cremar l'últim cartutx corejant himnes de l'indie espanyol com són la boníssima 'Viaje de Estudios' o 'Luces de Neón' i acabant amb 'Mi Realidad' i 'Alta Fidelidad'. Tot el SOS 4.8 potes enlaire. Déu n'hi do.


Fotos de Suede i Editors cortesia de RTVE.

SOS 4.8 2011: Divendres

Des de ja fa uns anys que Murcia es tenyeix d'indie per a principis de maig. Amb un cartell molt ben elaborat i amb propostes de tot tipus (rock, pop, electrònica) el SOS 4.8 d'aquest any ha passat la confirmació definitiva i ja hi ha alguns rumors que diuen que passarà dels dos als tres dies de festival, el qual seria el pas lògic veient l'èxit que té any rere any. Èxit més que merescut, i que passem a relatar a continuació.

I això que el primer concert del dia no va ser el que ens esperàvem. Entre Manel i The Kooks anava la cosa, el qual suposava la primera solapació dolorosa de la nit. Com que els britànics estan en un moment d'impàs enter segon i tercer disc i desde el Summercase del 2008 que no es passaven per aquí, ens vam decantar per ells. Doncs bé, els de Brighton amb el seu frontman Luke Pritchard al capdavant van oferir un concert irregular, on el so no va ser del tot bo (potser pel fet de ser el primer i tal) i amb alguns moments d'avorriment, sobretot quan tocaven alguns temes nous i els allargaven en excés, en un intent de voler fer veure al seu públic que són millors músics del que semblen. Però no, Luke, on la gent disfruta més amb vosaltres és ballant i corejant sense parar els hits que teniu, i és amb cançons com 'Always Were I Need To Be', 'Do You Wanna' , la enorme 'Naive' o la última 'Sofa Song' que triunfeu de veritat.

Acabant The Kooks ens anem directe cap a l'escenari Jagermeister on Triángulo de Amor Bizarro havien agafat el relleu de Manel i es començaven a destapar amb la seva barrera de soroll shoegaze més potent i les seves lletres tan infeccioses. Convincents, vam cantar allò de "Arréglame, arréglame..." i allò altre de "La luz en ti, está muerta" mentre fèiem una cervesa i anavem a sopar abans d'anar a veure el primer plat fort de la nit: Vetusta Morla.


Els madrilenys presentaven nou disc, Mapas, disponible només a partir de pocs dies abans. Això va fer que, a excepció d'algun single o avançament previ com 'En El Río' o 'Lo Que Te Hace Grande', la majoria de cançons noves que van tocar no acabessin de convèncer al personal. A falta d'escoltar-lo una mica més podem dir que el nou disc de Vetusta Morla és bastant més elaborat i menys directe que el primer, però hi ha sobretot una cançó que destaca sobre les altres: 'Los Días Raros', col·locada en primer lloc, comença lenta per acabar en un tram final apoteòsic allargant-la fins als 6 minuts. Al concert van començar amb aquesta i clar, un servidor ja se'l van posar a la butxaca. Seguint amb algunes esmentades anteriorment van rebre la primera gran ovació de la nit amb la meravellosa 'Copenhague', per deixar cap a la meitat del concert 'Sálvase Quien Pueda' o 'Valiente' i pel final 'La Cuadratura del Círculo', cançó que ja no vem escoltar perquè vam anar de pressa i corrents un altra vegada cap al Jagermeister on Two Door Cinema Club estaven oferint un dels millors espectacles del festival.

Després de blasfemar l'imblasfemable al veure que arribavem als últims versos de 'Undercover Martyn' (la meva preferida), vam comprovar l'error dels organitzadors en no programar-los per l'escenari Estrella Levante. Allà hi havia una gentada de por, vam col·locar-nos cap al final (per no morir aplastats, bàsicament) i vam ballar com a posseïts tots i cada un dels hits incontestables del seu debut Tourist History fins que es va acabar. Així es van anar succeïnt un darrera l'altre 'Something Good Can Work', 'Do You Want It All?', 'Come Back Home', 'What You Want' o 'I Can Talk', perfectament interpretats pel trio irlandès. Molt grans, el millor del divendres i quasi també del festival. Fins i tot van tocar alguna cançó nova deixant clar que la seva no serà una moda passatgera.


A continuació tocava el torn de la psicodèlia-pop de MGMT, grup que tenia moltes ganes de veure per comprovar de primera mà algunes opinions que havia llegit sobre el seu directe. La conclusió és que no em van semblar tan dolents com m'havien pintat, però estar clar que no va ser de les millors actuacions del festival. Va caure gran part del segon disc, i si és veritat que peces com 'Flash Delirium' o 'Brian Eno' donen la talla en directe el que realment volia la gent eren els seus tres singles més famosos del seu primer disc: 'Time To Pretend' cap al principi, 'Electric Feel' una mica després i després del bon experiment que és 'Siberian Breaks' per fi va sonar el que tots haviem vingut a sentir. Una breu introducció de guitarra, sintetitzador i play. 'Kids', el track número 5 del Oracular Spectacular, sonava als enormes altaveus de l'escenari principal mentre els diferents membres del grup anaven marxant quedant-se únicament els dos frontmans Andrew VanWyngarden i Ben Goldwasser micro en mà, cantant (o fent veure que cantaven) allò del "Control yourself, take only what you need from me". Bogeria col·lectiva, l'escenari s'enfonsava, brutal. I ja està, vam marxar abans que tornessin a sortir per fer els bisos, no fos cas que ens traiessin el bon sabor de boca amb el que ens havíem quedat.

Finalment i des de la distància vam poder vibrar amb el show de The Bloody Beetroots Death Crew 77: la cosa està entre l'electrònica més theloftera, el hardcore, el punk i el rock dur. En aquest cas, el duet de djs de les màscares de Venom es converteix en trio amb bateria, plats i un que tant et toca la guitarra com et canta (per dir alguna cosa). El resultat és bastant brutal i evidentment, no apte per a tothom.

Després de que Steve Aoki no ens acabés de convèncer per quedar-nos-hi més estona i sabent que l'endemà teníem un altre intens dia de festival, vam anar marxant cap a l'hotel a recuperar forces i dormir una mica, que ja ens feia falta.


Fotos de Vetusta Morla i Two Door Cinema Club cortesia de RTVE.