30 de des. 2011

Millors Discs del 2011


Faltaran alguns, en sobraran d'altres, però ja ho diuen: per gustos, colors. El que més i millor ha sonat al meu portàtil, al meu iPod i al meu cotxe. Aquí va la llista del millor de l'any per aquest blog:

20. WU LYF - Go Tell Fire To The Mountain
19. Vetusta Morla - Mapas
18. Antònia Font - Lamparetes
17. M83 - Hurry Up, We're Dreaming
16. Explosions In The Sky - Take Care, Take Care, Take Care
15. The Horrors - Skying
14. The Black Keys - El Camino
13. Mendetz - Silly Symphonies
12. Justice - Audio, Video, Disco
11. Noel Gallagher's High Flying Birds - Noel Gallagher's High Flying Birds



[+/-]
10. Odio París - Odio París
Realment hi havia un empat tècnic a l'hora de fer el recompte dels millors discos entre el debut de Odio París i el disc de Noel Gallagher. Què ha fet doncs, que sigui aquest i no el del fan de Mourinho, el disc que entri en el nostre Top 10? Guitarres ensordidores, soroll del bo. Començar un disc amb "Cuándo Nadie Pone un Disco" és una aposta segura de que allà hi haurà merda de la bona. Un debut a l'altura dels més grans. I perquè són de Barcelona, clar que sí.



9. Manel - 10 Milles Per Veure una Bona Armadura
Gran continuació del genial primer disc dels Manel. Les lletres -"Benvolgut", "La Cançó del Soldadet"-, impecables, i la música més orquestral i profunda -"Aniversari"- que al debut fan d'aquest el millor disc d'aquest any pels grups de casa.



8. The Vaccines - What Did You Expect From The Vaccines?
Aquest és un disc que s'ha colat una mica per sorpresa en el Top 10. El tenia mig oblidat, però al repassar-lo ara m'he adonat del discàs que és. Temes directes, rock'n'roll enèrgic i sense complexes, "Wrecking Ball (Ra Ra Ra)" podria ser una cançó dels Ramones o "Do You Wanna" dels mateixos Strokes. Si a sobre hi sumes temes com "Post Break-Up Sex", "Wetsuit" o "Wolf Pack", entre d'altres, tenim un grandíssim disc de debut.



7. Yuck - Yuck
Uns altres debutants d'aquest any són aquest quartet de Londres. Influenciats per grups dels 90 com Dinosaur Jr. o Sonic Youth, claven un disc genial de principi a fi, desde "Get Away" (la millor cançó de l'any? aquí ho deixo) fins a aquest final instrumental de "Rubber" al més pur estil Mogwai. Menció especial als b-sides -"Milkshake", "The Base of a Dream is Empty", "Cousin Corona"- igual o millors que algunes cançons del disc.



6. Nudozurdo - Tara Motor Hembra
Ah, Nudozurdo. Si el Sintética era un dels millors discos que ha parit mai un grup cantant en castellà, la seva continuació el segueix de ben a prop. Guitarres, distorsió, lletres perturbadores i uns ambients acollonants. Un viatge entre les deu cançons que componen el disc de tristesa, ràbia, amor, solitud i melanconia que si no et deixa amb el cul girat, és que no tens sentiments.



5. Mogwai - Hardcore Will Never Die, But You Will
Si parlem de fer aflorar les emocions a flor de pell, hem de parlar de Mogwai. Millor escoltar-lo amb uns bons cascs i amb el volum a tope. Possiblement el millor grup de Post-Rock actual (amb permís de Explosions In The Sky), gràcies a aquest disc he començat a enganxar-me a aquest gènere i només puc dir una cosa: gràcies, Mogwai.



4. The Joy Formidable - The Big Roar
La sorpresa de l'any, em va donar bastant fort amb aquest disc. Un gran opener amb "The Everchanging Spectrum Of a Lie", un single com "I Don't Want To See You Like This" o la renovada i transformada "Whirring", amb aquesta explosió final de guitarra i soroll brutals, componen un grandiós disc molt disfrutable. El directe a Razz 3, millor encara, acollonant.



3. The Strokes - Angles
El disc de la polèmica. Possiblement no el veureu a cap llista dels millors de l'any, i és més, és el pitjor disc dels de NY de llarg, però no se'l pot desmerèixer de cap de les maneres. No és una obra mestra com els altres tres, però un disc amb "Machu Picchu", "Call Me Back", "Gratisfaction", "Life Is Simple In The Moonlight" i sobretot aquests hits instantanis que són "Undercover of Darkness" i "Taken For A Fool" ha de ser, sense cap dubte, un dels millors de l'any.



2. Girls - Father, Son, Holy Ghost
Un pas endavant dels de San Francisco. No conté hits tan directes com "Lust For Life" o "Morning Light" (si de cas només "Honey Bunny" o "Alex") però ho compensa amb grandioses cançons. La gran capacitat de Chris Owens de transformar-se en diferents personatges és més palpable que mai: amb "Die" és Kurt Cobain, a "Just a Song" o "Love Like a River" es posa les ulleres de John Lennon, ... en definitiva, sembla un disc de fa 20 o 30 anys, però actual. A més, just a la meitat del disc comença a sonar "Vomit", amb el seu punteig lent i veu tranquila, aquesta explosió a continuació amb el solo de guitarra i una altra vegada a la serenitat, per acabar amb un gospel al final que és més gran que la puta vida. He dit.



1. Arctic Monkeys - Suck It And See
Com no, Arctic Monkeys. El primer lloc no és només a causa del meu fanatisme pels de Sheffield, sinó perquè aquest és un disc rodó de principi a fi. La veu de Alex Turner és molt més madura, la guitarra de Jamie Cook més expresiva, la bateria de Matt Helders més calmada: aquí ja estem parlant d'un disc de rock'n'roll profund i poderós, no hi ha hits i a la vegada tots ho són, s'entén el disc com, possiblement, un dels millors conjunts de bones -boníssimes- cançons que he escoltat mai.

17 de des. 2011

Sigur Rós @ Inni (DVD-Rip)

Aquesta vegada us porto el DVD-Rip del nou disc en directe de Sigur Rós. A Disfrutar-lo...

10 de des. 2011

Explosions In The Sky @ Casino Aliança

Vídeo del concert complet de Explosions In The Sky al Casino de L'Aliança del Poblenou del passat 6 de novembre. Recomanadíssim visionat, d'un dels millors concerts de l'any per mi:



Gràcies a Leñador Films per gravar-lo i pujar-lo a internet!

Setlist del concert aquí.

31 d’ag. 2011

Mando Diao i Herman Dune, al BAM


Mando Diao i Herman Dune seran els grups encarregats de tocar aquest any pel concert anual organitzat per la Fàbrica Damm durant les festes de la Mercè. Serà el pròxim dissabte dia 24 de setembre a l'Antiga Fàbrica Damm, al número 515 del carrer Rosselló. També els acompanyaran la banda local 4t 1a. Els horaris de les actuacions són els següents:

19:30 4t1a (quart primera)
21:00 Herman Dune
22:30 Mando Diao

Més informació a la web del BAM.
Contenido oculto

26 de jul. 2011

Nedant entre gent normal. Festival Embassa't 2011



El passat dissabte 9 de Juliol es va celebrar a Sabadell la tercera edició del festival Embassa't (Festival Independent del Vallès) competint amb altres propostes consolidadíssimes tan desitjables com el PopArb o altres més mainstream com el Cruïlla BCN. Amb els omnipresents Manel de caps de cartell, però amb una resta d'aquest de luxe, és aquest un festival que no s’haurien de perdre. Unes 10 hores de música a l'aire lliure, gespa lluent i amb l'escenari al costat d'una piscina. Perfecte.

I si el recinte ja era del tot agradable, els concerts ho van ser encara més. A part dels ja esmentats Manel, el cartell el completaven els suecs The Amplifetes, uns joveníssims French Films o els cada vegada més sol•licitats (i un servidor que s'alegra) Odio París, a part d'algunes bandes locals amb molt bona projecció, tot això amenitzat entre concerts per djs de qualitat.

Encengueren la metxa dels locals Delivery, rock amb algun riff bo, encara que el seu concert no va aconseguir lluir del tot a causa d'algun problema amb la veu. Tot i això, correctes. Millor van estar els sorprenents O Valiant Hearts, amb la seva proposta de post-punk a l'estil de bandes com Interpol o Editors (aquestes veus!). Sorprenent a propis i estranys, la seva va ser una autèntica lliçó d'actitud i de com aprofitar la mitja hora escassa de concert que van tenir, amb especial atenció a temes com "Sticky Love", "Skinny Deep" o el que és el seu primer single, "Violence". Caldrà seguir-los la pista, donaran molt a parlar. Van completar el trio de bandes locals els egarencs Sense Sal amb el seu folk pop alegre i vital. Amb el ganxo de la seva proposta propera a uns Manel que tocarien més tard, els egarencs ens van demostrar per què han guanyat alguns premis maqueters i segueixen endavant en el concurs Sona 9 d'aquest any. Amb la versió de "5 YearsTime" de Noah And The Whale ja es van guanyar el meu vot, això segur.

Odio París van ser els següents a actuar. El seu és realment de traca. El volum de la seva actuació deuria superar amb escreix els decibels permesos per la llei. Van oferir un bon espectacle repassant el seu debut, maltractant la salut dels nostres timpans alhora que fent-nos vibrar amb temassos de la talla de "Infierno", "Don de Traci", "Cuándo Nadie Pone Un Disco", "Ahora Sabes" o l’enorme versió de "Electricity" de OMD que es van marcar gairebé al final. Brutals.

Amb la lluna ja sobre els nostres caps i el recinte pràcticament fins a la bandera, van començar puntuals a les 22:55 h. el grup estendard de la nit. Aquest gran fenomen del pop català que és actualment Manel, els quatre cavallers del barri de Gràcia pujaven a l'escenari a desgranar en una hora i mitja el millor dels seus dos discos publicats fins ara, amb especial atenció al segon d'ells. Oferint el seu set habitual en aquesta gira, van començar forts amb "El Miquel i l'Olga Tornen", "La Bola de Cristall" o "Pla quinquennal", encara que la primera gran ovació de la nit va ser per "Boomerang". Alternant "Dona Estrangera" amb "Flor Groga" o l'enorme "A La Que El Bernat Se't Troba" amb "Aniversari", anàvem arribant al colofó final, aquest grandiós final que és "Benvolgut", i que les gairebé 1700 persones que estàvem allà ens encarreguem de cantar a ple pulmó. I van marxar victorejats per tornar a pujar a tocar "La Gent Normal" i "Al Mar!", i així una altra vegada per acabar en el segon bis en gran amb "Deixa-la, Toni, Deixa-la". I,finalment, els quatre cavallers es van anar com quatre reis.

French Films van saber aprofitar l'estada de tota la gent que hi havia i a tots aquells que estàvem disposats a ballar de valent. Els seus ritmes pop i la seva gran facilitat per fer-te moure l'esquelet van quedar patents des del minut 1 amb els temes del seu primer EP: "Golden Sea", "Take You With Me", "Lift Me Up" i "Dropout Jr" es succeïren amb els del seu pròxim i imminent debut, que van pintar realment bé. Van acabar precisament amb el primer avançament d'aquest, "Convict". Era la primera vegada que trepitjaven territori català i van prometre que no seria l'última.

Després va arribar el torn de The Amplifetes i la seva proposta descaradament electrònica. Si ja ho havíem donat tot amb els finlandesos, els suecs no podien ser menys. Aquests nòrdics, en fi. Arguments els sobren: “Somebody New", "Blinded By The Moonlight", "Fokker" o "It's My Life" són autèntiques bombes en directe i així ens ho van fer saber. Festassa.

Va tancar la nit dj Maadraassoo, fent valer la seva condició de privilegiat dels plats i demostrant el perquè és un fix de Razz Club o perquè està any sí any també entre el cartell del FIB. Va acabar punxant "La Gent Normal" enllaçant amb el "Common People" de Pulp, la seva versió original, per al delit dels supervivents que tancàvem el recinte. Molt gran. Igual que aquest festival, petit al mateix temps que gran, fet per i per a gent normal.

12 de jul. 2011

Recomanacions pel FIB 2011


Estar clar que el cartell del FIB d'aquest any no ofereix massa coses a part dels grans caps de cartell que són The Strokes, Arctic Monkeys, Arcade Fire, Portishead i Primal Scream. Amb un cartell amb moltes ofertes que podrien ser atractives pels fibers vinguts de les illes, els autòctons ens quedem a mitges amb propostes locals que deixen bastant que desitjar, amb algunes excepcions.

Contenido oculto
Dijous és el dia més pro-UK. The Streets com a nom més gran (de veritat no van trobar res millor?), seguit del dubstep de Chase & Status o Pendulum, el que més ens atrau és l'actuació de Crystal Fighters o la madrilenya Russian Red. Aquesta última coincidirà en horari amb Anna Calvi, una homónima bastant més rockera.

El divendres prohibit perdre's l'actuació del millor directe espanyol que hi ha actualment: Nudozurdo. Després no podem deixar passar l'ocasió de veure al frontman de The Killers, Brandon Flowers, això sí, coincideix amb l'actuació d'un clàssic com són The Undertones. Elbow o Art Brut, i a continuació el que un sevidor ha estat esperant durant anys: The Strokes. Acabarem la nit ballant amb James Murphy i Friendly Fires.

Dissabte haurem d'entrar aviat si no ens volem perdre a Nadadora o Tame Impala, després Lori Meyers ja els tenim molt vistos, però hem pogut comprovar que la seva aposta actual és més que bona. Al acabar volem veure Bombay Bicycle Club i segurament passarem de Mumford And Sons. Beirut en directe promet ser de pell de gallina, però la mala sort ha fet que coincideixi amb un dels grups més en forma dels últims anys: Arctic Monkeys. Imperdibles. Acabarem la nit rememorant el Screamadelica de Primal Scream i com que segurament es solaparà amb Fake Blood, anirem a saltar amb el nostre amic Amable.

Diumenge és el dia que comença més fort, amb Antònia Font i el post-rock amb pinzellades metal de And So I Watch You From Afar ben aviat, seguit de una debilitat personal: The Joy Formidable. Al acabar ens anirem a Noah And The Whale, i després Portishead. Coincideix un tros amb The Go! Team, així que potser acabem allà, o fent lloc per l'últim cartutx de la nit i del festival: Arcade Fire. Ganes!

22 de maig 2011

L'Embassa't tanca el cartell


Els últims noms a sumar-se al cartell del Festival del Vallès per l'edició d'aquest any són The Amplifetes i O Valiant Hearts.

Pels qui no els coneguin encara, els suecs The Amplifetes practiquen una barreja d'indie pop, electrònica i funk tremendament addictiva. Només cal que escolteu el seu disc de debut The Amplifetes per descobrir com temes de la talla de 'Somebody New', 'Blinded By The Moonlight', 'Fokker' o 'It's My Life' ens faran ballar all night long sense parar ni un moment.

Per altra banda, la confirmació de la banda local O Valiant Hearts fa que estiguem davant d'un dels grups més prometedors de l'escena independent del nostre país. Combinen perfectament unes melodies envolvents amb riffs de guitarres afilades, una línia de baix punyent i una bateria poderosa, amb l'acompanyament del sintetitzador com a arma principal per crear ambients que els diferencien de qualsevol altra banda aconseguint un so propi i característic. Un so que beu del post-punk de grups com Interpol però que sobretot és rock amb majúscules. De moment només podem escoltar el single 'Violence' al seu MySpace, així que si us quedeu amb ganes de més l'única opció serà no perdre's la seva actuació a L'Embassa't d'aquest any.


Recordeu que L'Embassa't es celebrarà el 9 de juliol a la Bassa de Sant Oleguer de Sabadell amb Manel de caps de cartell juntament amb els finlandesos French Films (pop de lleugera digestió, a l'estil The Drums, molt recomanables) i Nueva Vulcano, a part dels ja esmentats anteriorment i de les bandes locals Delivery i Sense Sal.

Per més informació i detall de les entrades visiteu la pàgina web | Embassa't

17 de maig 2011

Arctic Monkeys estrenen cançons en directe

I ho han fet al programa Later... With Jools Holland de la BBC anglesa. Van tocar ni més ni menys que 4 temes del seu nou disc Suck It And See, dues de les quals encara no havíem pogut escoltar. Es tracta de la que sembla un dels seus pròxims singles (és una de les poques que toquen de moment de les noves) "The Hellcat Spangled Shalalala" i "Library Pictures". Les altres dues són les ja conegudes "Don't Sit Down 'Cause I've Moved You're Chair" i la balada "Reckless Serenade", aquesta última recordant molt al seu anterior single Cornerstone. El que ens espera amb Suck It And See. Moltes ganes d'escoltar-lo sencer. Videos de les actuacions a continuació.






10 de maig 2011

SOS 4.8 2011: Dissabte


El segon dia tampoc va començar com volíem: les entrades per Patti Smith a l'auditori s'havien acabat. A mitja tarda, així com qui no vol la cosa, les 1000 localitats havien volat com si res. Resignats doncs, vam anar a ballar una estona a l'escenari SOS Club Ron Barceló amb Pin&Pon djs, Elyella djs i el dj set de Caribou. De les Aias al Columpio Asesino, de Nirvana a Triángulo de Amor Bizarro i així anaven sonant un darrera l'altre els pedazo temazos que ja feien intuir que aquella seria una gran nit.

Vam estar mitja horeta amb Caribou (allò estava a petar) i vam dirigir-nos cap a White Lies. Els britànics ja havien demostrat el seu contundent directe feia poc menys de dos mesos a Madrid i Barcelona, i aquí, amb poca cosa van aixecar una gran expectació. I dic poca cosa perquè em va semblar que els va faltar aquell punt d'implicació i ganes que sí van tenir a l'Apolo, cosa que va fer que el seu concert li manqués una mica de potència. Potència per clavar l'èpica de cançons com 'Death' (tot i així el millor moment junt amb la final 'Bigger Than Us'), 'Unfinished Business' o 'To Lose My Life'.

Al acabar va venir el gran dilema i la pitjor solapació del festival: Editors es solapava quasi sencer amb Standstill i amb el final de Mujeres i quasi tot Everything Everything. Vam descartar Standstill i la seva posada en escena de Rooom (una pena) i ens vam decantar per Tom Smith i companyia.

Però primer tocava una estona de garage rock fàcil i contundent, una de Mujeres. El grup de Barcelona és un dels més aclamats de l'escena catalana per un servidor, i clar, comencen a sonar els hits un darrera l'altre, 'I Walked The Line', 'Oh My!', 'Amusement', 'Blood Meridian' i un perd el nord: que si saltar com un desbocat, que si fer el guitar hero amb la cama, que si caure de cul mentre et graven en vídeo... una autèntica bogeria! Grans no, enormes. Com sempre.


Abans que s'acabés i ja sentint les primeres notes de 'Camera', intentavem apropar-nos a buscar un bon lloc per veure Editors. Hi havia ganes (ara feia temps que no els veia) i van complir amb nota. Una de les millors actuacions de l'escenari Estrella Levante, van demostrar que el seu tercer treball és millor del que sembla. Sobretot 'You Don't Know Love', aquesta joia en què és un dels pocs moments on podem escoltar les velles guitarres dels primers Editors, aquells del Back Room i el And End Has A Start. Precisament la que dona nom al segon disc de la banda és la que va començar a aixecar més al personal, seguida de la ja comentada 'You Don't Know Love' i 'The Racing Rats'. Però on van guanyar definitivament va ser amb un tram final de concert brutal, de manual: 'Munich' i 'Smokers Outside The Hospital Doors' així seguides, pim-pam, perquè no baixi la cosa et posen mes en tensió amb la gran 'In This Light And On This Evening' (cançó que obre el seu tercer disc) per clavar-te l'estacada final amb 'Papillon' i 'Fingers In The Factories'.

Només vam poder estar un parell de cançons a Everything Everything, però en vam tenir més que suficient per comprovar que segueixen amb forma després de veure'ls pel seu pas pel BAM de l'any passat amb el seu so entre Foals, Maxïmo Park i Passion Pit: 'Suffragette Suffragette' i 'Photoshop Handsome' van sonar fantàsticament bé.


Després tocava el cap de cartell més gran del festival: Suede. La banda dels noranta vindria a interpretar els seus millors hits, i així va ser, clavant el setlist de cada un dels concerts de la seva gira de reunió. Evidentment, els que en som fans vam flipar amb 'Trash', 'Animal Nitrate' o 'We Are The Pigs' mentre el seu carismàtic líder Brett Anderson anava d'una banda a l'altre del escenari descordant-se cada vegada més botons de la camisa. Ja estava quasi amb el tors descobert quan van sonar 'So Young', 'Metal Mickey' i és clar, 'Beautiful Ones' que va tancar el set amb el seu mític "La la la la la..." impressionant, gallina de piel com diria aquell. El llegat de Suede és gran i així ho van demostrar.

Va fer mal perdre'm !!!, però el cansanci ja començava a manifestar-se obertament i vam fer mitja horeta-tres quarts de descans abans de que comencés el concert de Lori Meyers. La banda granadina estava programada a l'escenari gran després d'una banda històrica, a quasi les 2 de la nit de l'últim dia del festival. Qui és el llest que ho ha fet així? pensava jo que un grup com Lori Meyers no aconseguiria reunir massa públic i podríem estar relativament còmodes. Error: 40000 persones es van posar d'acord en cremar l'últim cartutx corejant himnes de l'indie espanyol com són la boníssima 'Viaje de Estudios' o 'Luces de Neón' i acabant amb 'Mi Realidad' i 'Alta Fidelidad'. Tot el SOS 4.8 potes enlaire. Déu n'hi do.


Fotos de Suede i Editors cortesia de RTVE.

SOS 4.8 2011: Divendres


Des de ja fa uns anys que Murcia es tenyeix d'indie per a principis de maig. Amb un cartell molt ben elaborat i amb propostes de tot tipus (rock, pop, electrònica) el SOS 4.8 d'aquest any ha passat la confirmació definitiva i ja hi ha alguns rumors que diuen que passarà dels dos als tres dies de festival, el qual seria el pas lògic veient l'èxit que té any rere any. Èxit més que merescut, i que passem a relatar a continuació.

I això que el primer concert del dia no va ser el que ens esperàvem. Entre Manel i The Kooks anava la cosa, el qual suposava la primera solapació dolorosa de la nit. Com que els britànics estan en un moment d'impàs enter segon i tercer disc i desde el Summercase del 2008 que no es passaven per aquí, ens vam decantar per ells. Doncs bé, els de Brighton amb el seu frontman Luke Pritchard al capdavant van oferir un concert irregular, on el so no va ser del tot bo (potser pel fet de ser el primer i tal) i amb alguns moments d'avorriment, sobretot quan tocaven alguns temes nous i els allargaven en excés, en un intent de voler fer veure al seu públic que són millors músics del que semblen. Però no, Luke, on la gent disfruta més amb vosaltres és ballant i corejant sense parar els hits que teniu, i és amb cançons com 'Always Were I Need To Be', 'Do You Wanna' , la enorme 'Naive' o la última 'Sofa Song' que triunfeu de veritat.

Acabant The Kooks ens anem directe cap a l'escenari Jagermeister on Triángulo de Amor Bizarro havien agafat el relleu de Manel i es començaven a destapar amb la seva barrera de soroll shoegaze més potent i les seves lletres tan infeccioses. Convincents, vam cantar allò de "Arréglame, arréglame..." i allò altre de "La luz en ti, está muerta" mentre fèiem una cervesa i anavem a sopar abans d'anar a veure el primer plat fort de la nit: Vetusta Morla.


Els madrilenys presentaven nou disc, Mapas, disponible només a partir de pocs dies abans. Això va fer que, a excepció d'algun single o avançament previ com 'En El Río' o 'Lo Que Te Hace Grande', la majoria de cançons noves que van tocar no acabessin de convèncer al personal. A falta d'escoltar-lo una mica més podem dir que el nou disc de Vetusta Morla és bastant més elaborat i menys directe que el primer, però hi ha sobretot una cançó que destaca sobre les altres: 'Los Días Raros', col·locada en primer lloc, comença lenta per acabar en un tram final apoteòsic allargant-la fins als 6 minuts. Al concert van començar amb aquesta i clar, un servidor ja se'l van posar a la butxaca. Seguint amb algunes esmentades anteriorment van rebre la primera gran ovació de la nit amb la meravellosa 'Copenhague', per deixar cap a la meitat del concert 'Sálvase Quien Pueda' o 'Valiente' i pel final 'La Cuadratura del Círculo', cançó que ja no vem escoltar perquè vam anar de pressa i corrents un altra vegada cap al Jagermeister on Two Door Cinema Club estaven oferint un dels millors espectacles del festival.

Després de blasfemar l'imblasfemable al veure que arribavem als últims versos de 'Undercover Martyn' (la meva preferida), vam comprovar l'error dels organitzadors en no programar-los per l'escenari Estrella Levante. Allà hi havia una gentada de por, vam col·locar-nos cap al final (per no morir aplastats, bàsicament) i vam ballar com a posseïts tots i cada un dels hits incontestables del seu debut Tourist History fins que es va acabar. Així es van anar succeïnt un darrera l'altre 'Something Good Can Work', 'Do You Want It All?', 'Come Back Home', 'What You Want' o 'I Can Talk', perfectament interpretats pel trio irlandès. Molt grans, el millor del divendres i quasi també del festival. Fins i tot van tocar alguna cançó nova deixant clar que la seva no serà una moda passatgera.


A continuació tocava el torn de la psicodèlia-pop de MGMT, grup que tenia moltes ganes de veure per comprovar de primera mà algunes opinions que havia llegit sobre el seu directe. La conclusió és que no em van semblar tan dolents com m'havien pintat, però estar clar que no va ser de les millors actuacions del festival. Va caure gran part del segon disc, i si és veritat que peces com 'Flash Delirium' o 'Brian Eno' donen la talla en directe el que realment volia la gent eren els seus tres singles més famosos del seu primer disc: 'Time To Pretend' cap al principi, 'Electric Feel' una mica després i després del bon experiment que és 'Siberian Breaks' per fi va sonar el que tots haviem vingut a sentir. Una breu introducció de guitarra, sintetitzador i play. 'Kids', el track número 5 del Oracular Spectacular, sonava als enormes altaveus de l'escenari principal mentre els diferents membres del grup anaven marxant quedant-se únicament els dos frontmans Andrew VanWyngarden i Ben Goldwasser micro en mà, cantant (o fent veure que cantaven) allò del "Control yourself, take only what you need from me". Bogeria col·lectiva, l'escenari s'enfonsava, brutal. I ja està, vam marxar abans que tornessin a sortir per fer els bisos, no fos cas que ens traiessin el bon sabor de boca amb el que ens havíem quedat.

Finalment i des de la distància vam poder vibrar amb el show de The Bloody Beetroots Death Crew 77: la cosa està entre l'electrònica més theloftera, el hardcore, el punk i el rock dur. En aquest cas, el duet de djs de les màscares de Venom es converteix en trio amb bateria, plats i un que tant et toca la guitarra com et canta (per dir alguna cosa). El resultat és bastant brutal i evidentment, no apte per a tothom.

Després de que Steve Aoki no ens acabés de convèncer per quedar-nos-hi més estona i sabent que l'endemà teníem un altre intens dia de festival, vam anar marxant cap a l'hotel a recuperar forces i dormir una mica, que ja ens feia falta.


Fotos de Vetusta Morla i Two Door Cinema Club cortesia de RTVE.

3 de febr. 2011

Recomanacions per aquest 2011



5. Veronica Falls (Pop, Shoegaze) [MySpace] [Spotify]



Escolta: Beachy Head, Found Love In A Graveyard.
For fans of: My Bloody Valentine, The Velvet Underground.
Live! 14-17 de juliol - FIB 2011 [LastFm]

----------------------------------------------------------------------

4. Brother (Brit Pop) [MySpace] [Facebook]



Escolta: Darling Buds Of May, Time Machine.
For fans of: Oasis, Blur.

----------------------------------------------------------------------

3. The Joy Formidable (Indie Pop, Shoegaze) [MySpace]



Escolta: The Everchanging Spectrum of a Lie, I Don't Want to See You Like This, Austere, Whirring, The Greatest Light Is the Greatest Shade.
For fans of: The Raveonettes, My Bloody Valentine.
Live! 21 de febrer - Razzmatazz 3 [LastFm]

----------------------------------------------------------------------

2. The Vaccines (Rock) [MySpace] [Spotify] [Web]



Escolta: Wreckin' Bar (Ra Ra Ra), If You Wanna, Post Break-Up Sex, Blow It Up.
For fans of: The Strokes, Ramones.
Live! 27-29 de maig - Primavera Sound 2011 [LastFm]

----------------------------------------------------------------------

1. Yuck (Indie) [MySpace]



Escolta: Get Away, Holing Out, Operation, Rubber.
For fans of: Pavement, Dinosaur Jr., Sonic Youth, Pixies, Mogwai.
Live! 27-29 de maig - Primavera Sound 2011 [LastFm]

26 de gen. 2011

Angles, el nou disc de The Strokes


Per fi. Ara sí que podem anunciar ja una data de sortida pel quart i esperadíssim album de The Strokes. El disc es dirà Angles, i surt oficialment el 21 de març, encara que segurament el poguem escoltar cap a finals de febrer o principis de març. El primer single serà "Under Cover of Darkness", i el tindrem en un parell de setmanes aproximadament.

Pel que diu el baixista Nikolai Fraiture, musicalment sonarà entre el disc que haurien d'haver gravat entre el Room On Fire (2003) i el First Impressions Of Earth (2006), encara que diuen que han estat experimentant amb els sons dels últims discs de grups com MGMT, Arctic Monkeys o Crystal Castles. Serà el disc amb menys temes fins el moment, ja que només consta de 10 cançons. Esperem que siguin bones, perquè la espera s'ha fet llarga, massa llarga.

La resta del tracklist és:

1. Machu Picchu
2. Under Cover of Darkness
3. Two Kinds of Happiness
4. You’re So Right
5. Taken For A Fool
6. Games
7. Call Me Back
8. Gratisfaction
9. Metabolism
10. Life Is Simple In The Moonlight