Faltaran alguns, en sobraran d'altres, però ja ho diuen: per gustos, colors. El que més i millor ha sonat al meu portàtil, al meu iPod i al meu cotxe. Aquí va la llista del millor de l'any per aquest blog:
20. WU LYF - Go Tell Fire To The Mountain
19. Vetusta Morla - Mapas
18. Antònia Font - Lamparetes
17. M83 - Hurry Up, We're Dreaming
16. Explosions In The Sky - Take Care, Take Care, Take Care
15. The Horrors - Skying
14. The Black Keys - El Camino
13. Mendetz - Silly Symphonies
12. Justice - Audio, Video, Disco
11. Noel Gallagher's High Flying Birds - Noel Gallagher's High Flying Birds
[+/-]
10. Odio París - Odio París
Realment hi havia un empat tècnic a l'hora de fer el recompte dels millors discos entre el debut de Odio París i el disc de Noel Gallagher. Què ha fet doncs, que sigui aquest i no el del fan de Mourinho, el disc que entri en el nostre Top 10? Guitarres ensordidores, soroll del bo. Començar un disc amb "Cuándo Nadie Pone un Disco" és una aposta segura de que allà hi haurà merda de la bona. Un debut a l'altura dels més grans. I perquè són de Barcelona, clar que sí.
9. Manel - 10 Milles Per Veure una Bona Armadura
Gran continuació del genial primer disc dels Manel. Les lletres -"Benvolgut", "La Cançó del Soldadet"-, impecables, i la música més orquestral i profunda -"Aniversari"- que al debut fan d'aquest el millor disc d'aquest any pels grups de casa.
8. The Vaccines - What Did You Expect From The Vaccines?
Aquest és un disc que s'ha colat una mica per sorpresa en el Top 10. El tenia mig oblidat, però al repassar-lo ara m'he adonat del discàs que és. Temes directes, rock'n'roll enèrgic i sense complexes, "Wrecking Ball (Ra Ra Ra)" podria ser una cançó dels Ramones o "Do You Wanna" dels mateixos Strokes. Si a sobre hi sumes temes com "Post Break-Up Sex", "Wetsuit" o "Wolf Pack", entre d'altres, tenim un grandíssim disc de debut.
7. Yuck - Yuck
Uns altres debutants d'aquest any són aquest quartet de Londres. Influenciats per grups dels 90 com Dinosaur Jr. o Sonic Youth, claven un disc genial de principi a fi, desde "Get Away" (la millor cançó de l'any? aquí ho deixo) fins a aquest final instrumental de "Rubber" al més pur estil Mogwai. Menció especial als b-sides -"Milkshake", "The Base of a Dream is Empty", "Cousin Corona"- igual o millors que algunes cançons del disc.
6. Nudozurdo - Tara Motor Hembra
Ah, Nudozurdo. Si el Sintética era un dels millors discos que ha parit mai un grup cantant en castellà, la seva continuació el segueix de ben a prop. Guitarres, distorsió, lletres perturbadores i uns ambients acollonants. Un viatge entre les deu cançons que componen el disc de tristesa, ràbia, amor, solitud i melanconia que si no et deixa amb el cul girat, és que no tens sentiments.
5. Mogwai - Hardcore Will Never Die, But You Will
Si parlem de fer aflorar les emocions a flor de pell, hem de parlar de Mogwai. Millor escoltar-lo amb uns bons cascs i amb el volum a tope. Possiblement el millor grup de Post-Rock actual (amb permís de Explosions In The Sky), gràcies a aquest disc he començat a enganxar-me a aquest gènere i només puc dir una cosa: gràcies, Mogwai.
4. The Joy Formidable - The Big Roar
La sorpresa de l'any, em va donar bastant fort amb aquest disc. Un gran opener amb "The Everchanging Spectrum Of a Lie", un single com "I Don't Want To See You Like This" o la renovada i transformada "Whirring", amb aquesta explosió final de guitarra i soroll brutals, componen un grandiós disc molt disfrutable. El directe a Razz 3, millor encara, acollonant.
3. The Strokes - Angles
El disc de la polèmica. Possiblement no el veureu a cap llista dels millors de l'any, i és més, és el pitjor disc dels de NY de llarg, però no se'l pot desmerèixer de cap de les maneres. No és una obra mestra com els altres tres, però un disc amb "Machu Picchu", "Call Me Back", "Gratisfaction", "Life Is Simple In The Moonlight" i sobretot aquests hits instantanis que són "Undercover of Darkness" i "Taken For A Fool" ha de ser, sense cap dubte, un dels millors de l'any.
2. Girls - Father, Son, Holy Ghost
Un pas endavant dels de San Francisco. No conté hits tan directes com "Lust For Life" o "Morning Light" (si de cas només "Honey Bunny" o "Alex") però ho compensa amb grandioses cançons. La gran capacitat de Chris Owens de transformar-se en diferents personatges és més palpable que mai: amb "Die" és Kurt Cobain, a "Just a Song" o "Love Like a River" es posa les ulleres de John Lennon, ... en definitiva, sembla un disc de fa 20 o 30 anys, però actual. A més, just a la meitat del disc comença a sonar "Vomit", amb el seu punteig lent i veu tranquila, aquesta explosió a continuació amb el solo de guitarra i una altra vegada a la serenitat, per acabar amb un gospel al final que és més gran que la puta vida. He dit.
1. Arctic Monkeys - Suck It And See
Com no, Arctic Monkeys. El primer lloc no és només a causa del meu fanatisme pels de Sheffield, sinó perquè aquest és un disc rodó de principi a fi. La veu de Alex Turner és molt més madura, la guitarra de Jamie Cook més expresiva, la bateria de Matt Helders més calmada: aquí ja estem parlant d'un disc de rock'n'roll profund i poderós, no hi ha hits i a la vegada tots ho són, s'entén el disc com, possiblement, un dels millors conjunts de bones -boníssimes- cançons que he escoltat mai.
