Millors Discs del 2011

Faltaran alguns, en sobraran d'altres, però ja ho diuen: per gustos, colors. El que més i millor ha sonat al meu portàtil, al meu iPod i al meu cotxe. Aquí va la llista del millor de l'any per aquest blog:

20. WU LYF - Go Tell Fire To The Mountain
19. Vetusta Morla - Mapas
18. Antònia Font - Lamparetes
17. M83 - Hurry Up, We're Dreaming
16. Explosions In The Sky - Take Care, Take Care, Take Care
15. The Horrors - Skying
14. The Black Keys - El Camino
13. Mendetz - Silly Symphonies
12. Justice - Audio, Video, Disco
11. Noel Gallagher's High Flying Birds - Noel Gallagher's High Flying Birds


[+/-]

10. Odio París - Odio París
Realment hi havia un empat tècnic a l'hora de fer el recompte dels millors discos entre el debut de Odio París i el disc de Noel Gallagher. Què ha fet doncs, que sigui aquest i no el del fan de Mourinho, el disc que entri en el nostre Top 10? Guitarres ensordidores, soroll del bo. Començar un disc amb "Cuándo Nadie Pone un Disco" és una aposta segura de que allà hi haurà merda de la bona. Un debut a l'altura dels més grans. I perquè són de Barcelona, clar que sí.



9. Manel - 10 Milles Per Veure una Bona Armadura
Gran continuació del genial primer disc dels Manel. Les lletres -"Benvolgut", "La Cançó del Soldadet"-, impecables, i la música més orquestral i profunda -"Aniversari"- que al debut fan d'aquest el millor disc d'aquest any pels grups de casa.



8. The Vaccines - What Did You Expect From The Vaccines?
Aquest és un disc que s'ha colat una mica per sorpresa en el Top 10. El tenia mig oblidat, però al repassar-lo ara m'he adonat del discàs que és. Temes directes, rock'n'roll enèrgic i sense complexes, "Wrecking Ball (Ra Ra Ra)" podria ser una cançó dels Ramones o "Do You Wanna" dels mateixos Strokes. Si a sobre hi sumes temes com "Post Break-Up Sex", "Wetsuit" o "Wolf Pack", entre d'altres, tenim un grandíssim disc de debut.



7. Yuck - Yuck
Uns altres debutants d'aquest any són aquest quartet de Londres. Influenciats per grups dels 90 com Dinosaur Jr. o Sonic Youth, claven un disc genial de principi a fi, desde "Get Away" (la millor cançó de l'any? aquí ho deixo) fins a aquest final instrumental de "Rubber" al més pur estil Mogwai. Menció especial als b-sides -"Milkshake", "The Base of a Dream is Empty", "Cousin Corona"- igual o millors que algunes cançons del disc.



6. Nudozurdo - Tara Motor Hembra
Ah, Nudozurdo. Si el Sintética era un dels millors discos que ha parit mai un grup cantant en castellà, la seva continuació el segueix de ben a prop. Guitarres, distorsió, lletres perturbadores i uns ambients acollonants. Un viatge entre les deu cançons que componen el disc de tristesa, ràbia, amor, solitud i melanconia que si no et deixa amb el cul girat, és que no tens sentiments.



5. Mogwai - Hardcore Will Never Die, But You Will
Si parlem de fer aflorar les emocions a flor de pell, hem de parlar de Mogwai. Millor escoltar-lo amb uns bons cascs i amb el volum a tope. Possiblement el millor grup de Post-Rock actual (amb permís de Explosions In The Sky), gràcies a aquest disc he començat a enganxar-me a aquest gènere i només puc dir una cosa: gràcies, Mogwai.



4. The Joy Formidable - The Big Roar
La sorpresa de l'any, em va donar bastant fort amb aquest disc. Un gran opener amb "The Everchanging Spectrum Of a Lie", un single com "I Don't Want To See You Like This" o la renovada i transformada "Whirring", amb aquesta explosió final de guitarra i soroll brutals, componen un grandiós disc molt disfrutable. El directe a Razz 3, millor encara, acollonant.



3. The Strokes - Angles
El disc de la polèmica. Possiblement no el veureu a cap llista dels millors de l'any, i és més, és el pitjor disc dels de NY de llarg, però no se'l pot desmerèixer de cap de les maneres. No és una obra mestra com els altres tres, però un disc amb "Machu Picchu", "Call Me Back", "Gratisfaction", "Life Is Simple In The Moonlight" i sobretot aquests hits instantanis que són "Undercover of Darkness" i "Taken For A Fool" ha de ser, sense cap dubte, un dels millors de l'any.



2. Girls - Father, Son, Holy Ghost
Un pas endavant dels de San Francisco. No conté hits tan directes com "Lust For Life" o "Morning Light" (si de cas només "Honey Bunny" o "Alex") però ho compensa amb grandioses cançons. La gran capacitat de Chris Owens de transformar-se en diferents personatges és més palpable que mai: amb "Die" és Kurt Cobain, a "Just a Song" o "Love Like a River" es posa les ulleres de John Lennon, ... en definitiva, sembla un disc de fa 20 o 30 anys, però actual. A més, just a la meitat del disc comença a sonar "Vomit", amb el seu punteig lent i veu tranquila, aquesta explosió a continuació amb el solo de guitarra i una altra vegada a la serenitat, per acabar amb un gospel al final que és més gran que la puta vida. He dit.



1. Arctic Monkeys - Suck It And See
Com no, Arctic Monkeys. El primer lloc no és només a causa del meu fanatisme pels de Sheffield, sinó perquè aquest és un disc rodó de principi a fi. La veu de Alex Turner és molt més madura, la guitarra de Jamie Cook més expresiva, la bateria de Matt Helders més calmada: aquí ja estem parlant d'un disc de rock'n'roll profund i poderós, no hi ha hits i a la vegada tots ho són, s'entén el disc com, possiblement, un dels millors conjunts de bones -boníssimes- cançons que he escoltat mai.

Nedant entre gent normal. Festival Embassa't 2011

El passat dissabte 9 de Juliol es va celebrar a Sabadell la tercera edició del festival Embassa't (Festival Independent del Vallès) competint amb altres propostes consolidadíssimes tan desitjables com el PopArb o altres més mainstream com el Cruïlla BCN. Amb els omnipresents Manel de caps de cartell, però amb una resta d'aquest de luxe, és aquest un festival que no s’haurien de perdre. Unes 10 hores de música a l'aire lliure, gespa lluent i amb l'escenari al costat d'una piscina. Perfecte.

I si el recinte ja era del tot agradable, els concerts ho van ser encara més. A part dels ja esmentats Manel, el cartell el completaven els suecs The Amplifetes, uns joveníssims French Films o els cada vegada més sol•licitats (i un servidor que s'alegra) Odio París, a part d'algunes bandes locals amb molt bona projecció, tot això amenitzat entre concerts per djs de qualitat.

Encengueren la metxa dels locals Delivery, rock amb algun riff bo, encara que el seu concert no va aconseguir lluir del tot a causa d'algun problema amb la veu. Tot i això, correctes. Millor van estar els sorprenents O Valiant Hearts, amb la seva proposta de post-punk a l'estil de bandes com Interpol o Editors (aquestes veus!). Sorprenent a propis i estranys, la seva va ser una autèntica lliçó d'actitud i de com aprofitar la mitja hora escassa de concert que van tenir, amb especial atenció a temes com "Sticky Love", "Skinny Deep" o el que és el seu primer single, "Violence". Caldrà seguir-los la pista, donaran molt a parlar. Van completar el trio de bandes locals els egarencs Sense Sal amb el seu folk pop alegre i vital. Amb el ganxo de la seva proposta propera a uns Manel que tocarien més tard, els egarencs ens van demostrar per què han guanyat alguns premis maqueters i segueixen endavant en el concurs Sona 9 d'aquest any. Amb la versió de "5 YearsTime" de Noah And The Whale ja es van guanyar el meu vot, això segur.

Odio París van ser els següents a actuar. El seu és realment de traca. El volum de la seva actuació deuria superar amb escreix els decibels permesos per la llei. Van oferir un bon espectacle repassant el seu debut, maltractant la salut dels nostres timpans alhora que fent-nos vibrar amb temassos de la talla de "Infierno", "Don de Traci", "Cuándo Nadie Pone Un Disco", "Ahora Sabes" o l’enorme versió de "Electricity" de OMD que es van marcar gairebé al final. Brutals.

Amb la lluna ja sobre els nostres caps i el recinte pràcticament fins a la bandera, van començar puntuals a les 22:55 h. el grup estendard de la nit. Aquest gran fenomen del pop català que és actualment Manel, els quatre cavallers del barri de Gràcia pujaven a l'escenari a desgranar en una hora i mitja el millor dels seus dos discos publicats fins ara, amb especial atenció al segon d'ells. Oferint el seu set habitual en aquesta gira, van començar forts amb "El Miquel i l'Olga Tornen", "La Bola de Cristall" o "Pla quinquennal", encara que la primera gran ovació de la nit va ser per "Boomerang". Alternant "Dona Estrangera" amb "Flor Groga" o l'enorme "A La Que El Bernat Se't Troba" amb "Aniversari", anàvem arribant al colofó final, aquest grandiós final que és "Benvolgut", i que les gairebé 1700 persones que estàvem allà ens encarreguem de cantar a ple pulmó. I van marxar victorejats per tornar a pujar a tocar "La Gent Normal" i "Al Mar!", i així una altra vegada per acabar en el segon bis en gran amb "Deixa-la, Toni, Deixa-la". I,finalment, els quatre cavallers es van anar com quatre reis.

French Films van saber aprofitar l'estada de tota la gent que hi havia i a tots aquells que estàvem disposats a ballar de valent. Els seus ritmes pop i la seva gran facilitat per fer-te moure l'esquelet van quedar patents des del minut 1 amb els temes del seu primer EP: "Golden Sea", "Take You With Me", "Lift Me Up" i "Dropout Jr" es succeïren amb els del seu pròxim i imminent debut, que van pintar realment bé. Van acabar precisament amb el primer avançament d'aquest, "Convict". Era la primera vegada que trepitjaven territori català i van prometre que no seria l'última.

Després va arribar el torn de The Amplifetes i la seva proposta descaradament electrònica. Si ja ho havíem donat tot amb els finlandesos, els suecs no podien ser menys. Aquests nòrdics, en fi. Arguments els sobren: “Somebody New", "Blinded By The Moonlight", "Fokker" o "It's My Life" són autèntiques bombes en directe i així ens ho van fer saber. Festassa.

Va tancar la nit dj Maadraassoo, fent valer la seva condició de privilegiat dels plats i demostrant el perquè és un fix de Razz Club o perquè està any sí any també entre el cartell del FIB. Va acabar punxant "La Gent Normal" enllaçant amb el "Common People" de Pulp, la seva versió original, per al delit dels supervivents que tancàvem el recinte. Molt gran. Igual que aquest festival, petit al mateix temps que gran, fet per i per a gent normal.

SOS 4.8 2011: Dissabte

El segon dia tampoc va començar com volíem: les entrades per Patti Smith a l'auditori s'havien acabat. A mitja tarda, així com qui no vol la cosa, les 1000 localitats havien volat com si res. Resignats doncs, vam anar a ballar una estona a l'escenari SOS Club Ron Barceló amb Pin&Pon djs, Elyella djs i el dj set de Caribou. De les Aias al Columpio Asesino, de Nirvana a Triángulo de Amor Bizarro i així anaven sonant un darrera l'altre els pedazo temazos que ja feien intuir que aquella seria una gran nit.

Vam estar mitja horeta amb Caribou (allò estava a petar) i vam dirigir-nos cap a White Lies. Els britànics ja havien demostrat el seu contundent directe feia poc menys de dos mesos a Madrid i Barcelona, i aquí, amb poca cosa van aixecar una gran expectació. I dic poca cosa perquè em va semblar que els va faltar aquell punt d'implicació i ganes que sí van tenir a l'Apolo, cosa que va fer que el seu concert li manqués una mica de potència. Potència per clavar l'èpica de cançons com 'Death' (tot i així el millor moment junt amb la final 'Bigger Than Us'), 'Unfinished Business' o 'To Lose My Life'.

Al acabar va venir el gran dilema i la pitjor solapació del festival: Editors es solapava quasi sencer amb Standstill i amb el final de Mujeres i quasi tot Everything Everything. Vam descartar Standstill i la seva posada en escena de Rooom (una pena) i ens vam decantar per Tom Smith i companyia.

Però primer tocava una estona de garage rock fàcil i contundent, una de Mujeres. El grup de Barcelona és un dels més aclamats de l'escena catalana per un servidor, i clar, comencen a sonar els hits un darrera l'altre, 'I Walked The Line', 'Oh My!', 'Amusement', 'Blood Meridian' i un perd el nord: que si saltar com un desbocat, que si fer el guitar hero amb la cama, que si caure de cul mentre et graven en vídeo... una autèntica bogeria! Grans no, enormes. Com sempre.


Abans que s'acabés i ja sentint les primeres notes de 'Camera', intentavem apropar-nos a buscar un bon lloc per veure Editors. Hi havia ganes (ara feia temps que no els veia) i van complir amb nota. Una de les millors actuacions de l'escenari Estrella Levante, van demostrar que el seu tercer treball és millor del que sembla. Sobretot 'You Don't Know Love', aquesta joia en què és un dels pocs moments on podem escoltar les velles guitarres dels primers Editors, aquells del Back Room i el And End Has A Start. Precisament la que dona nom al segon disc de la banda és la que va començar a aixecar més al personal, seguida de la ja comentada 'You Don't Know Love' i 'The Racing Rats'. Però on van guanyar definitivament va ser amb un tram final de concert brutal, de manual: 'Munich' i 'Smokers Outside The Hospital Doors' així seguides, pim-pam, perquè no baixi la cosa et posen mes en tensió amb la gran 'In This Light And On This Evening' (cançó que obre el seu tercer disc) per clavar-te l'estacada final amb 'Papillon' i 'Fingers In The Factories'.

Només vam poder estar un parell de cançons a Everything Everything, però en vam tenir més que suficient per comprovar que segueixen amb forma després de veure'ls pel seu pas pel BAM de l'any passat amb el seu so entre Foals, Maxïmo Park i Passion Pit: 'Suffragette Suffragette' i 'Photoshop Handsome' van sonar fantàsticament bé.


Després tocava el cap de cartell més gran del festival: Suede. La banda dels noranta vindria a interpretar els seus millors hits, i així va ser, clavant el setlist de cada un dels concerts de la seva gira de reunió. Evidentment, els que en som fans vam flipar amb 'Trash', 'Animal Nitrate' o 'We Are The Pigs' mentre el seu carismàtic líder Brett Anderson anava d'una banda a l'altre del escenari descordant-se cada vegada més botons de la camisa. Ja estava quasi amb el tors descobert quan van sonar 'So Young', 'Metal Mickey' i és clar, 'Beautiful Ones' que va tancar el set amb el seu mític "La la la la la..." impressionant, gallina de piel com diria aquell. El llegat de Suede és gran i així ho van demostrar.

Va fer mal perdre'm !!!, però el cansanci ja començava a manifestar-se obertament i vam fer mitja horeta-tres quarts de descans abans de que comencés el concert de Lori Meyers. La banda granadina estava programada a l'escenari gran després d'una banda històrica, a quasi les 2 de la nit de l'últim dia del festival. Qui és el llest que ho ha fet així? pensava jo que un grup com Lori Meyers no aconseguiria reunir massa públic i podríem estar relativament còmodes. Error: 40000 persones es van posar d'acord en cremar l'últim cartutx corejant himnes de l'indie espanyol com són la boníssima 'Viaje de Estudios' o 'Luces de Neón' i acabant amb 'Mi Realidad' i 'Alta Fidelidad'. Tot el SOS 4.8 potes enlaire. Déu n'hi do.


Fotos de Suede i Editors cortesia de RTVE.

SOS 4.8 2011: Divendres

Des de ja fa uns anys que Murcia es tenyeix d'indie per a principis de maig. Amb un cartell molt ben elaborat i amb propostes de tot tipus (rock, pop, electrònica) el SOS 4.8 d'aquest any ha passat la confirmació definitiva i ja hi ha alguns rumors que diuen que passarà dels dos als tres dies de festival, el qual seria el pas lògic veient l'èxit que té any rere any. Èxit més que merescut, i que passem a relatar a continuació.

I això que el primer concert del dia no va ser el que ens esperàvem. Entre Manel i The Kooks anava la cosa, el qual suposava la primera solapació dolorosa de la nit. Com que els britànics estan en un moment d'impàs enter segon i tercer disc i desde el Summercase del 2008 que no es passaven per aquí, ens vam decantar per ells. Doncs bé, els de Brighton amb el seu frontman Luke Pritchard al capdavant van oferir un concert irregular, on el so no va ser del tot bo (potser pel fet de ser el primer i tal) i amb alguns moments d'avorriment, sobretot quan tocaven alguns temes nous i els allargaven en excés, en un intent de voler fer veure al seu públic que són millors músics del que semblen. Però no, Luke, on la gent disfruta més amb vosaltres és ballant i corejant sense parar els hits que teniu, i és amb cançons com 'Always Were I Need To Be', 'Do You Wanna' , la enorme 'Naive' o la última 'Sofa Song' que triunfeu de veritat.

Acabant The Kooks ens anem directe cap a l'escenari Jagermeister on Triángulo de Amor Bizarro havien agafat el relleu de Manel i es començaven a destapar amb la seva barrera de soroll shoegaze més potent i les seves lletres tan infeccioses. Convincents, vam cantar allò de "Arréglame, arréglame..." i allò altre de "La luz en ti, está muerta" mentre fèiem una cervesa i anavem a sopar abans d'anar a veure el primer plat fort de la nit: Vetusta Morla.


Els madrilenys presentaven nou disc, Mapas, disponible només a partir de pocs dies abans. Això va fer que, a excepció d'algun single o avançament previ com 'En El Río' o 'Lo Que Te Hace Grande', la majoria de cançons noves que van tocar no acabessin de convèncer al personal. A falta d'escoltar-lo una mica més podem dir que el nou disc de Vetusta Morla és bastant més elaborat i menys directe que el primer, però hi ha sobretot una cançó que destaca sobre les altres: 'Los Días Raros', col·locada en primer lloc, comença lenta per acabar en un tram final apoteòsic allargant-la fins als 6 minuts. Al concert van començar amb aquesta i clar, un servidor ja se'l van posar a la butxaca. Seguint amb algunes esmentades anteriorment van rebre la primera gran ovació de la nit amb la meravellosa 'Copenhague', per deixar cap a la meitat del concert 'Sálvase Quien Pueda' o 'Valiente' i pel final 'La Cuadratura del Círculo', cançó que ja no vem escoltar perquè vam anar de pressa i corrents un altra vegada cap al Jagermeister on Two Door Cinema Club estaven oferint un dels millors espectacles del festival.

Després de blasfemar l'imblasfemable al veure que arribavem als últims versos de 'Undercover Martyn' (la meva preferida), vam comprovar l'error dels organitzadors en no programar-los per l'escenari Estrella Levante. Allà hi havia una gentada de por, vam col·locar-nos cap al final (per no morir aplastats, bàsicament) i vam ballar com a posseïts tots i cada un dels hits incontestables del seu debut Tourist History fins que es va acabar. Així es van anar succeïnt un darrera l'altre 'Something Good Can Work', 'Do You Want It All?', 'Come Back Home', 'What You Want' o 'I Can Talk', perfectament interpretats pel trio irlandès. Molt grans, el millor del divendres i quasi també del festival. Fins i tot van tocar alguna cançó nova deixant clar que la seva no serà una moda passatgera.


A continuació tocava el torn de la psicodèlia-pop de MGMT, grup que tenia moltes ganes de veure per comprovar de primera mà algunes opinions que havia llegit sobre el seu directe. La conclusió és que no em van semblar tan dolents com m'havien pintat, però estar clar que no va ser de les millors actuacions del festival. Va caure gran part del segon disc, i si és veritat que peces com 'Flash Delirium' o 'Brian Eno' donen la talla en directe el que realment volia la gent eren els seus tres singles més famosos del seu primer disc: 'Time To Pretend' cap al principi, 'Electric Feel' una mica després i després del bon experiment que és 'Siberian Breaks' per fi va sonar el que tots haviem vingut a sentir. Una breu introducció de guitarra, sintetitzador i play. 'Kids', el track número 5 del Oracular Spectacular, sonava als enormes altaveus de l'escenari principal mentre els diferents membres del grup anaven marxant quedant-se únicament els dos frontmans Andrew VanWyngarden i Ben Goldwasser micro en mà, cantant (o fent veure que cantaven) allò del "Control yourself, take only what you need from me". Bogeria col·lectiva, l'escenari s'enfonsava, brutal. I ja està, vam marxar abans que tornessin a sortir per fer els bisos, no fos cas que ens traiessin el bon sabor de boca amb el que ens havíem quedat.

Finalment i des de la distància vam poder vibrar amb el show de The Bloody Beetroots Death Crew 77: la cosa està entre l'electrònica més theloftera, el hardcore, el punk i el rock dur. En aquest cas, el duet de djs de les màscares de Venom es converteix en trio amb bateria, plats i un que tant et toca la guitarra com et canta (per dir alguna cosa). El resultat és bastant brutal i evidentment, no apte per a tothom.

Després de que Steve Aoki no ens acabés de convèncer per quedar-nos-hi més estona i sabent que l'endemà teníem un altre intens dia de festival, vam anar marxant cap a l'hotel a recuperar forces i dormir una mica, que ja ens feia falta.


Fotos de Vetusta Morla i Two Door Cinema Club cortesia de RTVE.

Recomanacions per aquest 2011

5. Veronica Falls (Pop, Shoegaze) [MySpace] [Spotify]



Escolta: Beachy Head, Found Love In A Graveyard.
For fans of: My Bloody Valentine, The Velvet Underground.
Live! 14-17 de juliol - FIB 2011 [LastFm]

----------------------------------------------------------------------

4. Brother (Brit Pop) [MySpace] [Facebook]



Escolta: Darling Buds Of May, Time Machine.
For fans of: Oasis, Blur.

----------------------------------------------------------------------

3. The Joy Formidable (Indie Pop, Shoegaze) [MySpace]



Escolta: The Everchanging Spectrum of a Lie, I Don't Want to See You Like This, Austere, Whirring, The Greatest Light Is the Greatest Shade.
For fans of: The Raveonettes, My Bloody Valentine.
Live! 21 de febrer - Razzmatazz 3 [LastFm]

----------------------------------------------------------------------

2. The Vaccines (Rock) [MySpace] [Spotify] [Web]



Escolta: Wreckin' Bar (Ra Ra Ra), If You Wanna, Post Break-Up Sex, Blow It Up.
For fans of: The Strokes, Ramones.
Live! 27-29 de maig - Primavera Sound 2011 [LastFm]

----------------------------------------------------------------------

1. Yuck (Indie) [MySpace]



Escolta: Get Away, Holing Out, Operation, Rubber.
For fans of: Pavement, Dinosaur Jr., Sonic Youth, Pixies, Mogwai.
Live! 27-29 de maig - Primavera Sound 2011 [LastFm]

Minireviews Fall 2010

Després d'un llarg temps sense actualitzar, torno amb una desena de propostes musicals per aquells que vulguin escoltar bona música indie. Passin i vegin.

Interpol - Interpol: Guitarres i bateria que ens recorden els Interpol dels dos primers discs. Bona notícia. Gran primer part del disc amb temes com "Success", "Summer Well" o els singles "Barricade" i "Lights". 7,5.

Jamaica - No Problem: Bon debut electropop d'aquest dúo del segell Ed Banger. Típic so 'french touch'. A destacar "Cross The Fader", "I Think I Like U2" o "Short & Entertaining". 7.

Weezer - Hurley: Disc molt més rocker que Raditude, a l'estil Pinkerton. "Memories", "Ruling Me" o "Where's My Sex" són molt pinkertonianes, mentre que "Trainwrecks" o "Hang On" s'acosten més als Weezer èpics d'estadi. Molt bon disc, on demostren que encara els queda molt per dir. Llarga vida a Weezer. 8.

Everything Everything - Man Alive: Curiós debut d'aquest quartet de Manchester. El seu so es definiria entre un creuament de Maxïmo Park amb Foals i la veu de Passion Pit. Autèntics hits són "MY KZ, UR BF", "QWERTY Finger" o "Suffragette Suffragette". 7,5.

El Guincho - Pop Negro: Segon disc més pop i amb menys samplers que Alegranza, però amb temes tan rodons com "Bombay", "Novias", "Soca del Eclipse" o "FM Tan Sexy". Una festa. 7.

Deerhunter - Halcyon Digest: Disc de difícil digestió, peró d'excel·lents resultats. Melodies lentes, hipnòtiques, però d'una càrrega vital increïble. "Desire Lines", la millor del disc, recorda a "Nothing Ever Happened". 7,5.

Els Surfing Sirles - LP: Rock garage guarro cantat en català. Millor en disc que en directe. 7,5.

Paul Smith - Margins: El líder de Maxïmo Park ens recorda al seu grup en els temes més ràpids del seu debut en solitari com podrien ser "North Atlantic Drift", "Dare Not Dive" o "Our Lady OF Lourdes", però en canvi avorreix una mica en les cançons més lentes. 6.

Crystal Fighters - Star Of Love: Barreja d'estils en el esperat debut de Crystal Fighters. Desde els hits electrònics que ja coneixíem com "Xtatic Truth" o "I Love London", passant per temes més pop com "Champion Sound" o "At Home". 7,5.

Fenech-Soler - Fenech-Soler: Electroindie a l'estil Late Of The Pier o Digitalism amb un bon grapat de temes trencapistes com "Lies", "Golden Sun" o "Demons". 7.

Review: Two Door Cinema Club - Tourist History

L'esperat debut de Two Door Cinema Club es proclama vencedor abans de començar, i és que la majoria de les seves cançons són les que portem uns mesos escoltant des que el Amable ens els va descobrir a partir d'aquell fantàstic single "Something Good Can Work / Do You Want It All?" l'estiu passat.

El cas és com sonarien aquestes cançons gravades i masteritzades com cal, i el resutlat final es pot dir que és prou bo. Després de l'evident rentat de cara d'alguns hits com "Undercover Martyn" o "Cigarretes In The Theatre" resulten les meravelles pop que eren abans però ara coquetejant una mica amb l'electrònica de l'estil de Hot Chip o The Rapture o l'últim disc de Bloc Party per posar alguns exemples. Però que ningú s'enganyi, a Tourist History predominen els puntejos de guitarra enfront dels beats electrònics.

De les noves destaquem "Come Back Home", "This Is The Life" i el primer single "I Can Talk", hit total des de la primera escoltada. Està clar doncs que tot el disc segueix el mateix ritme de pop ballable i no defalleix en cap moment. La única pega potser és que es descuidessin de temes anteriors com "Standing On Ghosts" o "Hands Off My Cash, Monty", però realment no els hi ha fet falta recurrir-hi ja que el resultat final és excel·lent. Candidat a debut de l'any, sens dubte.

Puntuació: 9 / 10

Escolteu part del disc al seu MySpace.

Review: The Soft Pack - The Soft Pack

El primer LP/EP que The Soft Pack van treure amb el nom de The Muslims ja contenia alguns hits incontestables com "Right and Wrong", "Extinction" o "Nightlife", només per citar-ne alguns. Amb el seu primer llançament ja com a The Soft Pack demostren perquè des d'aquí era la nostra gran aposta per aquest principi de 2010.

Cada cançó del disc és una autèntica píldora de garage-rock de 3 minuts que perfectament podrien haver signat The Libertines o els Strokes més prematurs, encara que si ens haguéssim de quedar amb algunes apostariem per la gran "C'mon" que obre el disc, el primer single "Answer To Yourself", la tremenda "More Or Less", la frenètica "Flammable" o, és clar, la regravada "Parasites" single editat al 2008 i que recuperen amb una versió extesa per tancar el disc a lo grande.

Puntuació: 8,75 / 10

Escolteu el disc al Spotify o al Myspace.

The Wave Pictures @ La [2] (23/V/09)

Ahir era la meva primera vegada amb els Wave Pictures. Havien vingut pel Primavera Sound i el Primavera Club de l'any passat, i pel que vaig poder llegir no van acabar de deixar satisfets al seu públic més fidel, en gran part per l'ausència d'alguns dels seus hits més destacats. Aquest era el meu principal temor abans de que sortissin a dalt l'escenari de La [2] d'Apolo, i més quan venien a presentar el 'If You Leave It Alone', el seu nou disc molt més intimista que el 'Instant Coffee Baby' i, com a conseqüència, molt menys accessible al públic en general.

I és que, siguem realistes, el 'Instant Coffee Baby' li dóna mil voltes al seu successor t'ho miris per on t'ho miris i ahir ho van demostrar repassant perfectament el seu disc de debut amb Moshi Moshi i un dels millors discs de l'any passat. Durant la primera part del concert van sonar "Kiss Me", "Cassius Clay" i "Friday Night In Loughborough" a part d'aquesta petita obra d'art que és "Long Island", entremesclades entre altres cançons per mi desconegudes, excepte "Tiny Craters In The Sand" que és la millor del nou disc i perfectament podria formar part del seu antecessor.

Va ser una primera part com m'imaginava que seria el que venia a veure. The Wave Pictures són un grup diferent, cada concert seu no té res a veure amb l'anterior i això és els que els fa grans. I si en disc David Tattersall, líder de la banda, ja es marca uns solos increïbles en directe ni te cuento, i és que et deixen bocabadat, esmaperdut, flipat, pensant que joder que bo que és aquest tiu. Es nota que és fan de Dire Straits. Em vaig quedar amb ganes de sentir com versionarien "Sultans Of Swing" després que demanéssin al públic alguna petició per tocar en directe, però al final els escollits van ser, com no, els seus adorats Hefner.

I si ja m'havien conquistat en aquells moments, tot i pensant que d'acord, que com a molt et tocaran algun hit més però no demanis gaire perquè no cauran, que ja havia valgut la pena; després de tocar el seu single que sembla menys single de tots i que és la cançó que enceta el nou àlbum, va i comencen a sonar els primers acords de "Strange Fruit For David" amb "Puncture My Pride", "I Remembered" o la grandiosa "Leave The Scene Behind" per acabar el concert. Genial, però és que després va i els tius tornen a sortir per tocar "I Love You Like A Madman" sense trompetes, és igual, repetirem la tornada una i una altra i les vegades que calguin i acabar amb "Holding Hands" i deixar-nos al públic que els havíem anat a veure amb ganes de més, de molt més, ara ja no en teniem prou i volíem "Just Like A Drummer" (única gran ausent), "We Dress Up Like Snowmen", "Now You Are Pregnant", "Hotels And Motels", "Strawberry Cables", qualsevol altra del 'Sophie', ... etc.

Com deia David al principi del concert, "it's been a while since we came to Barcelona", esperem que no triguin gaire més i els poguem tornar a veure per aquí d'aquí poc, mentrestant ja espero la seva confirmació oficial pel FIB amb candeletes. The Wave Pictures, als vostres peus.



The Wave Pictures | Web Oficial, MySpace

The Sounds @ Razzmatazz 2 (12/III/09)

El concert d'ahir a Razzmatazz és d'aquells que et deixen amb un mal regust de boca. The Sounds van oferir un bon concert però un grup que té dos autèntics dis-ca-zos com 'Living In America' i 'Dying To Say This To You' no pot obviar del seu setlist "Seven Days A Week" o "Song With A Mission" de cap manera. A part, l'acústica de la sala no era per tirar coets però no va ser això el que els va fer sonar diferents ja que per alguns moments semblava que els faltava alguna cosa que fes que sonessin realment potents tal i com són als discs i haurien de ser en directe.

M'havien dit que ho eren, que fa dos anys a la Sala Apolo van oferir un concert espectacular, amb una Maja Ivarsson enorme, totalment boja i amb les piles al màxim. Doncs bé, la tia segueix igual de boja (tirant una cervesa plena al públic que em va passar a escassos centímetres del cap) però ahir li faltava a vegades una mica de bateria. La resta del grup tocaven complint i prou, sense més complicacions.

Com ja he dit es van oblidar d'alguns hits imprescindibles i en canvi es van centrar en presentar el seu nou disc del qual només havíem escoltat "No One Sleeps When I'm Awake", que va ser la que millor va sonar de les noves. "Midnight Sun" també em va sorprendre gratament però "Four Songs And A Fight", "Dorchester Hotel" i "Beatbox" no van aportar res al concert. De les que ja coneixíem, "Queen Of Apology" (la meva preferida) va sonar amb poca força quan hauria de ser un pelotazo increïble en directe, i es van decantar també per la versió lenta de "Night After Night", quan a mi m'agrada molt més la ràpida.


No van faltar "Living In America", "Painted By Numbers", "Ego", "Hurt You" o la gran "Rock 'n Roll" per fer saltar i embogir a tots els fans que érem allà. A destacar també el bis final amb una versió més electrònica de "Tony The Beat" i una gran, què dic gran, immensa "Hope Your Happy Now" per tancar el seu pas per Barcelona.

Per últim, vaig trobar un gran encert portar de teloners als djs de Nasty Mondays, amb el seu telefonillu, petant-la tota l'estona amb temazos desde "Reptilia" fins a "Take Me Out". A més, al final van regalar samarretes i enganxines (això suma punts, sens dubte). Per la meva part s'agraeix molt més això que no pas portar grups que no coneix ningú i que ben poques vegades em sorprenen (amb les seves excepcions, evidentment).

Fotos: alterna2

Els millors discs del 2008

Aquí teniu els millors discs de l'any per un servidor, que en molts casos han estat també els més escoltats durant els últims dotze mesos. Abscències destacades? Albert Hammond, Jr. i el seu '¿Cómo Te Llama?', els debuts de Late Of The Pier o The Last Shadow Puppets, el nou d'Oasis o algun dels dos grans discs de Los Campesinos!. Tots ells venien directament al darrera de la llista, que podeu veure tot just després del salt.



10. The Wave Pictures - 'Instant Coffee Baby'
The Wave Pictures no són el típic prototip de grup indie. Són i volen ser persones normals que els hi agrada fer cançons amb una guitarra, un baix i una bateria. No necessiten res més per elaborar perfectes melodies pop en els seus més de mitja dotzena de treballs autoeditats per ells. Aquest any han fet el salt a una discogràfica independent, Moshi Moshi Records, per editar aquest gran 'Instant Coffee Baby', on la majoria de temes ja havien vist la llum prèviament en els cd's casolans anteriorment esmentats. Els temes sonen més "polits" que als treballs anteriors (la qual cosa no en tots els casos és millor) i amb la inclusió d'un violí en la majoria.

Escolteu: Leave The Scene Behind, I Love You Like a Madman, Strange Fruit For David. [MySpace]



9. The Kooks - 'Konk'
El segon treball de The Kooks no arriba al nivell del excel·lent 'Inside In, Inside Out' però té els seus moments de glòria, sobretot al principi. Els quatre primers temes fan augurar un disc tan bo com l'anterior però aquest es va desinflant a mesura que vas arribant al final. Especial menció al genial single "Always Where I Need To Be" i a "Do You Wanna", aquesta última sobretot en concert.

Escolteu: See The Sun, Always Where I Need To Be, Do You Wanna. [MySpace]



8. MGMT - 'Oracular Spectacular'
Oracular Spectacular és un disc irregular. Alterna autèntics temazos com "Time To Pretend" o "Electric Feel" amb temes més lents i fluixos en general, com "Pieces of What" o "The Handshake". Tot i això és un bon disc, i a més conta amb una de les millors cançons de l'any.

Escolteu: Time To Pretend, Electric Feel, Kids. [MySpace]



7. Bloc Party - 'Intimacy'
Bloc Party sorprenien aquest estiu anunciant el seu tercer disc a dos dies del seu llançament per internet. Un nou experiment amb alguns grans temes i d'altres una mica massa atrevits, on fins i tot a vegades es feien una mica pesats i podien arribar a cansar. Al final acabava triomfant el de sempre, les guitarres a l'estil de "Helicopter" o "Hunting For Witches", aquí les trobem a "Halo", "Trojan Horse", "One Month Off" o "Talons". Ah sí, també hi ha "Better Than Heaven", no hase falta desir nada más.

Escolteu: Trojan Horse, Talons, Better Than Heaven. [MySpace]



6. The Killers - 'Day And Age'
S'ha parlat molt del tercer àlbum dels de Nevada, amb crítiques de resultats dispars. Evidentment és el seu pitjor àlbum si el comparem amb els dos primers, però en una cosa tothom hi està d'acord: en els temazos que són "Human" i "Spaceman". Hi ha almenys tres o quatre perles més, en les que destaquen per sobre les altres "Losing Touch", l'èpica de "A Dustland Fairytale" o "Neon Tiger". El que sorprèn més és la no inclusió dels b-sides "Forget About What I Said" (el moment amb més guitarres del disc) i "Tidal Wave" a la versió europea. Aquesta última hauria estat un millor final que la fallida "Goodnight, Travel Well".

Escolteu: Losing Touch, Human, Spaceman. [MySpace]


















5. Coldplay - 'Viva La Vida Or Death And All His Friends (Prospekt's March Edition)'
Coldplay ens deleiten amb un disc entre íntim i èpic, bastant instrumental, una barreja entre els dos primers i l'anterior. "Life In Technicolor" fa de perfecta intro per una successió de grans cançons, cada una millor que l'anterior. Especial menció a les grans balades pop que són "Lovers in Japan" i "Strawberry Swing". Tothom coneix "Viva La Vida", així que no cal ni mencionar-la, així com el menys aconseguit primer single "Violet Hill". A l'edició de Prospekt's March, a més, hi han inclòs una versió extensa cantada de "Life In Technicolor" i la millor cançó de tot el doble CD, "Glass Of Water". També hi ha una versió de "Lost!" amb Jay-Z força interessant.

Escolteu: Life In Technicolor, Viva La Vida, Glass Of Water. [MySpace]



4. The Teenagers - 'Reality Check'
The Teenagers debuten amb un gran disc a l'altura de que sel's esperava després d'haver conquerit mig món amb els singles "Homecoming", "Starlett Johansson" o "Fuck Nicole" l'any passat. Aquestes precisament són de les millors del disc juntament amb l'encertadíssima "Love No", però la resta igualment està plagadíssima de bons moments. "Feeling Better", "Streets Of Paris", "Make It Happen" o "III" és del millor que hem escoltat aquest any. Menció especial al seu concert al Pop Bar el passat octubre desgranant una per una totes les cançons que acabo de citar amb una efectivitat aplastant.

Escolteu: Homecoming, Love no, Starlett Johansson. [MySpace]



3. Vetusta Morla - 'Un Día en el Mundo'
La gran sorpresa d'aquest any per mi. Com ja he comentat al post de les millors cançons, es pot fer molt bona música indie cantant en castellà, i aquesta n'és la prova. El debut dels madrilenys Vetusta Morla és un recull de cançons cuidadíssimes, uns instruments perfectament compenetrats i una veu particular però efectiva. Tot el disc és una meravella, això sí, destaquen per sobre les demés "Valiente" i la sensacional "Copenhague", una de les cançons de l'any.

Escolteu: Copenhague, Valiente, La Cuadratura del Círculo. [MySpace]



2. Cazals - 'What Of Our Future'
L'esperadíssim debut de Cazals per fi ha vist la llum aquest any. El disc és una recopilació de les millors demos editades abans en alguns pocs singles, com "Poor Innocent Boys" o "Life Is Boring", que no està a la llista del millor de l'any perquè és del 2007. Per acabar d'arrodonir-lo, han inclòs temes com "Somebody, Somewhere", "Control OSS-117" o "Both Sides", genials peces indie-pop que fan de 'What Of Our Future' una escoltada exquisida.

Escolteu: Somebody Somewhere, Life Is Boring, Control OSS-117. [MySpace]



1. Foals - 'Antidotes'
La primera cançó que vaig escoltar de Foals va ser "Hummer", ja farà prop d'un any, quan el Amable va situar la cançó amb les millors de l'any passat. No li vaig donar molta importància fins que vaig decidir recuperar-los quan els van confirmar pel Summercase 08. No em va suposar un esforç gaire gran enamorar-me de temazos com "The French Open", "Cassius" o "Balloons". Més tard vindrien "Red Socks Pugie" i "Olympic Airways", per finalment caure rendit als peus de "Tron", "Heavy Water" o "Big, Big Love (Fig. 2)". El pitjor de tot va ser veurel's en directe a Razz Club, i és que en directe són impressionants, brutals, cada una que tocaven era millor que l'anterior i fins i tot em van fer arribar a pensar que "Electric Bloom" era la millor del disc, mare meva, que bèstia. De seguida van tirar la meva teoria per terra acabant el concert amb "Two Steps, Twice". Crec que trigaré bastant en escoltar alguna cosa millor. Una obra mestra, on en la seva versió de 2 CD s'inclouen també l'esmentada "Hummer" i "Mathletics", els seus dos primers singles.

Escolteu: The French Open, Cassius, Balloons. [MySpace]

Franz Ferdinand @ Espacio Movistar (24/XI/08)

Franz Ferdinand, una de les meves bandes preferides, tocava a Barcelona (únic concert a Espanya) en un show íntim de la seva mini gira europea on venien a presentar el que serà el seu tercer disc, Tonight: Franz Ferdinand. Entrades esgotades desde feia mesos i moltes expectatives; per catar de primera mà les noves cançons (les gravacions que tinc d'altres directes deixen una mica que desitjar) i per veure com defensaven les de sempre dalt l'escenari. I no puc sinó dir que aquestes expectatives es van complir. De sobres. Una autèntica lliçó de com donar un concert és el que van fer durant la poc més d'hora i quart que van durar les 15 cançons que van tocar, magistralment interpretades per el quartet de Glasgow.


No va faltar cap imprescindible ("Do You Want To" , "Matineé", "Michael", "Take Me Out", "Jacqueline", "The Fallen", "This Fire"), les més tranquiles com "40'" o "Walk Away" van ser una delícia (genial com controlaven i jugaven amb el ritme i el tempo durant tot el concert) però el que més em va sorprendre va ser escoltar com sonen les noves, en especial menció a una grandiosa "What She Came For".

Està clar que les que més van triunfar van ser "Do You Want To", "Take Me Out" o "The Fallen" definitivament cançons convertides en autèntics himnes de la generació indie actual. A tall personal "Michael" (una de les meves preferides) va ser absolutament sensacional, la inclusió de "Jacqueline" una grandíssima sorpresa i aquest final amb "This Fire", es-pec-ta-cu-lar. Però destacaré els cinc temes nous que van tocar i que em fan augurar un altre discàs dels escocesos.


"Bite Hard" va ser l'encarregada d'obrir el show amb un so més tirant al dance que al pop-rock dels dos LP anteriors, i aquesta semblarà ser la tònica de quasi tot el disc. La cançó comença lenta però es va animant fins a una fàcil i eficaç tornada "bite hard!; we bite together!" on guitarres i sintetitzadors s'uneixen en una harmonia totalment franzferdiniana. Un molt bon opening per a començar a calentar el públic que érem allà.

Pel que es veu a Kapranos i companyia els hi ha agradat el so del sintetitzador i a "Turn It On" Nick McCarthy s'oblida de la guitarra per posar-se completament a les mans del teclat. Un inici semblant a la anterior però amb un resultat no tan efectiu pel que em va semblar. Té un final prometedor, però afirmaria que és la que em va agradar menys de les cinc.

"No You Girls Never Now" (le rebatejada "Katherine Kiss Me") podria haver estat inclosa perfectament al You Could Have It So Much Better, tornen les guitarres i la tornada enganxosa i eficaç.


L'única nova que ja hem escoltat del nou disc va sonar millor que mai. Parlo evidentment de "Ulysses", la que serà el primer single del disc. La cançó va pujant d'intensitat a ritme de "c'mon lets get high!" per culminar en una tornada clàssica de "laa la la la laa" al més pur estil "40'".

L'última i la que es va encarregar de tancar l'actuació abans del bis va ser "What She Came For". Nova simbiosi entre sintetitzador i guitarres, nova tornada tremendament eficaç "look out!, look what she came for!" per acabar amb una explosió de so amb les guitarres al màxim exponent en el que pot ser un dels millors moments de la seva discografia. Senzillament brutal.


Un setlist perfectament definit (a falta d'un parell més de cançons potser), un gran Kapranos que feia moure al públic amb el seu carisma i unes cançons tècnicament molt ben interpretades. Tot això, un so quasi perfecte com quasi sempre a la carpa Movistar (suposu que depèn de la situació, jo estava al mig a sisena fila) i un joc de llums prou decent van fer que fos un dels millors concerts que he estat i és que, senyores i senyors, Franz Ferdinand són grans, molt grans.

Setlist:

Bite Hard
Do You Want To
Turn It On
The Dark Of The Matinée
Michael
No You Girls Never Know
40'
Walk Away
Take Me Out
Ulysses
What She Came For

Jacqueline
The Fallen
Outsiders
This Fire

(fotos de /niame)

Mini-crònica Summercase 2008

Divendres:

We Are Scientists van molar, van tocaron els temazos i punt, Grinderman brutal, Maxïmo Park al seu nivellàs de siempre, a Blondie em vaig quedar fins a Maria (gran) i corrent a pillar lloc a Interpol, enormes encara que van faltar massa temazos i The Verve bé amb final apoteòsic amb Bitter Sweet i Love Is Noise. Els Pets no encaixaven allà, semblaven una caricatura de sí mateixos tocant versions pop-rumberes dels seus temes més rockers, i això que sóc fan seu de toda la vida pero està clar que no van estar a la altura de sempre. Això sí, per els que no els coneixien van poder disfrutar d'un dels millors grups catalans de pop-rock.

Dissabte:

The Kooks genials (joder, Do You Wanna va ser bestial), a Dorian (Cualquier Otra Parte, poc més) se'ls hi va anar la pinça al final, Los Campesinos! van estar enormes, genials i tots els demés qualificatius superlatius possibles amb eufòria col·lectiva a You! Me! Dancing! i passeig del cantant pel públic inclòs a Sweet Dreams, Sweet Cheeks, quin paio, freakazo però el putu amo. Kings Of Leon van estar al nivell del FIB de l'any passat encara que més curt, vaig riure bastant amb Sex Pistols i amb CSS vaig ballar els temons. Kaiser Chiefs potser van ser la decepció de la nit (encara recordo el concert APOTEÒSIC de l'any passat) i no anava desencaminat quan apostava per Foals al millor del festival, cullons quina passada de concert, French Open-Cassius-Balloons-Olympic Airways-Heavy Water-Two Steps-Hummer-Red Socks Pugie-Electric Bloom temazos temazos temazos. Després d'això Los Planetas (coñazo) i a ballar amb Amable fins al final de la nit (gran, molt gran com sempre).


Millor concert: Interpol

Millor temazo: Apply Some Pressure, de Maxïmo Park

Millor grup nou: Foals

Millor tornada als escenaris: The Verve

Millor moment: Do You Wanna, de The Kooks amb tot el públic assentat a terra

El putu amo: El cantant de Los Campesinos!

Sorpresa del festival: Grinderman

Decepció del festival: Kaiser Chiefs

Coñazo del festival: Los Planetas

Putada/es del festival: Solapaments de Biffy Clyro, Shout Out Louds, The Raveonettes i Midnight Juggernauts i cancel·lacions de The Long Blondes i M.I.A.

¡Guerra de Festivals!

De tothom és sabut ja a aquestes altures de la guerra de festivals que s'ha muntat al voltant dels dos festivals més importants d'aquest estiu. Per animar una mica més el tema, he fet una comparació dels cartells enfrontant noms d'un amb noms de l'altre. He intentat fer les millors associacions possibles per estil del grup i la música que fan o per el seu pes dins el cartell.

Quedi clar que és una opinió personal i que pot ser que molts no compartiu la mateixa opinió en alguns casos... si és així... comenteu i dieu la vostra!

A la dreta del ring, els noms del FIB, a l'esquerra els del Summercase i amb negreta la meva elecció. Aquí va la meva tria:


Morrissey - Sex Pistols
My Bloody Valentine - The Verve
Leonard Cohen - Grinderman
The Racounteurs - Interpol
Gnarls Barkley - Mogwai
Sigur Rós - Kings Of Leon
The Kills - Kaiser Chiefs
Death Cab For Cutie - The Kooks
Justice - 2manydjs
Hot Chip - Primal Scream
Babyshambles - Maxïmo Park
Mika - The Raveonettes
Siouxsie - The Breeders
Nada Surf - We Are Scientists
The National - Biffy Clyro
Roisin Murphy - Blondie
Spiritualized - Ian Brown
Vive La Fête - CSS
Calvin Harris - Foals
Erol Alkan - Cornelius
Yelle - Midnight Juggernauts
Lori Meyers - Los Planetas
La Casa Azul - Antònia Font
El Columpio Asesino - Dorian
The Ting Tings - Los Campesinos!
Lightspeed Champion - Glasvegas


Resultat final:

FIB (8)
Summercase (18)


Mentre amb els caps de cartell estan quasi empatats, en les segones i terceres files el Summercase guanya per golejada... per a mi ja hi ha un clar guanyador!

Top 10 Albums 2007

Després de veure que diferents revistes musicals han fet el seu particular Top 10 de millors discs de l'any, he decidit fer el que per mi són els millors treballs d'aquest any. Ha sigut realment difícil, doncs s'han quedat fora alguns albums com Sound Of Silver (LCD Soundsystem) o Neon Bible (Arcade Fire), així com † de Justice o el debut de Cazals que finalment sortirà a principis de 2008.


10) The Pigeon Detectives - Wait For Me (Download Wait For Me)

Indie Rock sense més pretencions que les de fer disfrutar a la gent que els escolta. 100% ballables, no els trobareu a cap altre Top 10 que no sigui aquest, el que fa que per mi a vegades la diversió és un factor més important que la qualitat en sí (que també la tenen).

Escolteu: Romantic Type, I Found Out, I'm Not Sorry



9) Maxïmo Park - Our Earthly Pleasures (Download Our Earthly Pleasures)

Gran continuació dels de Newcastle en la línia del seu primer treball A Certain Trigger. Combina autèntics hits amb alguna de les millors cançons lentes que he escoltat mai (aka "Books From Boxes").

Escolteu: Girls Who Play Guitars, Our Velocity, Books From Boxes



8) The Cinematics - A Strange Education (Download A Strange Education)

La sorpresa de l'any ha vingut de Glasgow amb The Cinematics i el seu disc de debut. Una barreja de The Killers i The Bravery amb arrels Franz Ferdinianes fan que estigui al Top 10 amb tot l'honor que els correspon.

Escolteu: Break, Keep Forgetting, Maybe Someday




7) Kaiser Chiefs - Yours Truly, Angry Mob (Download Yours Truly, Angry Mob)

En la seva línia. Aquest segon treball és millor, més complet que Employment, no hi falten ni els hits més "comercials" i ballables ("Ruby", "Everything Is Average Nowadays") ni les vertaderes cançons que fan que estigui aquí ("The Angry Mob", "Retirement"). En concert són brutals.

Escolteu: Ruby, The Angry Mob, Retirement



6) Interpol - Our Love To Admire (Download Our Love To Admire)

Lluny de sonar diferent dels seus anteriors discs, Interpol ens porten un album molt semblant als seus predecessors, encara que si una cosa és bona, perquè canviar-la? "Heinrich Maneuver" és una de les millors cançons de l'any. He dit.

Escolteu: No I In Threesome, Heinrich Maneuver, Rest My Chemistry



5) Radiohead - In Rainbows (Download In Rainbows)

El que han fet aquests paios és increïble. Revolucionen el mercat musical distribuint el CD gratis per internet i a sobre es forren. No m'estranya: "15 Step", "Bodysnatcers", "Nude", "All I Need", "Reckoner", "Jigsaw Falling Into Place" i "Videotape", un single de 29:39 minuts.

Escolteu: 15 Step, Bodysnatchers, Jigsaw Falling Into Place



4) Bloc Party - A Weekend In The City (Download A Weekend In The City)

No superaran al gran Silent Alarm, però aquest disc és una passada. Cançons perfectament treballades, fidels a la seva manera de fer. Continuament innovant, fins i tot fan els seus primers passos amb l'electro a la nova "Flux". "We Were Lovers", "Cavaliers And Roundheads" o "Secrets", B-Sides que es van quedar incomprensiblemment fora del disc.

Escolteu: Song For Clay (Disappear Here), Hunting For Witches, Uniform

3) Klaxons - Myths Of The Near Future (Download Myths Of The Near Future)

Creadors i impulsors de la nova New Rave i de les samarretes fosforito, són sense cap dubte el debut més sorprenent de l'any. Autèntics amos de les pistes de ball, un "Atlantis To Interzone" o un "Gravity's Rainbow" és sinònim d'èxit assegurat. 13 autèntics temazos.

Escolteu: Golden Skans, Gravity's Rainbow, It's No Over Yet



2) The View - Hatts Off To The Buskers (Download Hatts Off To The Buskers)

Ok, aquí passa una cosa semblant a The Pigeon Detectives. Com pot ser que estiguin al número 2? No, tampoc els troabreu a cap altre Top 10... Escoltar aquest CD és diversió pura i dura. No hi busqueu res més, simplement pura diversió. Qui escolti aquests paios i em neguin que són els pròxims The Libertines, és que no en té ni idea.

Escolteu: Superstar Tradesman, The Don/Skag Trendy, Wasted Little DJ's

1) Arctic Monkeys - Favourite Worst Nightmare (Download Favourite Worst Nightmare)

Sí. L'han tornat a clavar. Si el primer era un disc de singles, aquest és un album més treballat, no té uns singles més marcats sinó que totes i quan dic totes vull dir TOTES les cançons des de "Brianstorm" fins a "505" fan que Favourite Worst Nightmare sigui el millor disc del 2007.

Escolteu: Teddy Picker, This House Is A Circus, 505


==========================
Next 10: 11) Editors - An End Has A Start, 12) Scissors For Lefty - Underhanded Romance, 13) The White Stripes - Icky Thump, 14) The Hives - The Black And White Album, 15) Reverend And The Makers - The State Of Things, 16) Good Shoes - Think Before You Speak, 17) The Bravery - The Sun And The Moon, 18) Stereophonics - Pull The Pin, 19) Black Rebel Motorcycle Club - Baby 81, 20) Mando Diao - Never Seen The Light Of Day